Desídia
Ens queixem sovint, amb raó, que el Camp de Tarragona és l'únic indret del país on han col·locat una estació de tren d'alta velocitat allunyada de les dues ciutats més habitades, i que això provoca una incomoditat evident per a la majoria d'usuaris, però poques vegades recordem que això passa perquè uns responsables polítics no van negociar bé quan tocava. Els d'avui, de polítics, semblen poc interessats de veritat en grans infraestructures d'aquest tipus. En parlen molt però se'n preocupen poc. Mirem què passa amb l'aeroport. És evident que no es pot col·locar al mig d'una ciutat, però també que la manera d'arribar-hi ha de ser fàcil. Al nostre, a l'hivern, hi ha ben pocs vols i els horaris són controlables. Experiència viscuda: un usuari que no hi volia anar amb cotxe –ens fan molta propaganda perquè l'estalviem– va preguntar els horaris dels autobusos cap a Tarragona. N'hi ha un a les dues de la tarda i cap altre fins quatre hores després. La raó, és clara: entremig, no hi aterren avions. Igual de clara la resposta a la pregunta següent: si l'avió duu retard, l'autobús, s'espera? Contestació: no. Afegit: pot agafar-ne un fins a Reus i d'allí un cap a Tarragona. Rèplica: o utilitzar l'aeroport del Prat.
L'avió va dur mitja hora de retard, l'autobús va marxar a les dues en punt, buit, i l'usuari va haver d'agafar un taxi. Aplaudiments a l'organització.
