Irlanda

Diuen els irlandesos que el seu clima seria una meravella si no fos pel mal temps que l'espatlla. Com tots els pobles castigats per un destí inclement, els irlandesos han desenvolupat un notable sentit de l'humor. Al mal temps, bona cara. Fan pensar en els jueus i el seu humor tan especial, i qui sap si en els catalans i l'èxit d'un humor tan corrosiu com el que fabriquen els guionistes de Polònia. La història d'Irlanda –malgrat l'èpica de la declaració d'independència (a costa, en bona part, de la llengua vernacla)– ha estat marcada per les calamitats i la pobresa. Les grans fams del segle XIX degudes a les plagues de les patates (l'aliment bàsic del país) van impulsar encara més la tendència emigratòria dels habitants de l'illa més occidental d'Europa. Més inclinats a mirar cap als EUA que no pas a la veïna illa que els va tenir colonitzats, els irlandesos han escampat els seus talents pel món i són una primera potència literària en llengua anglesa. Només cal pensar en Swift, Wilde, Shaw, Beckett, Joyce i Yeats per adonar-se del pes que ha tingut Irlanda en la tradició literària d'una llengua que havia estat, de sempre, la parla del poder colonitzador. Paradoxes de la història. Naturalment, ells mateixos s'han cuidat de fer broma sobre aquesta reputació: “Irlanda té un gran prestigi com a nació literària. Entres a qualsevol pub de Dublín i és ple de poetes i escriptors. A qualsevol altre país en dirien borratxos”. En els darrers anys, i per primera vegada, el país va gaudir d'una prosperitat sobtada. El miracle econòmic irlandès estava en boca de tothom. Sovint era citat com un exemple. Així ho feia el president Mas. Allò va acabar com el rosari de l'aurora i ja no està de moda citar Irlanda com a model de res. Tothom calla. Als pubs d'Irlanda hi posen humor i paciència. “Pensa que nosaltres –m'explica un nadiu– tenim trenta paraules per dir mañana, però cap arriba a suggerir el mateix sentit d'urgència que li donen els espanyols”.