Insults

La mala educació gairebé mai paga la pena, però sentim un plaer més o menys malèfic quan escoltem un insult com Déu mana, una grolleria merescuda o una rèplica mordaç. Com que som en dies santificats, potser s'hi valdrà a repassar algunes mostres de la benaurada mala llet que gasten els humans. N'hi ha per donar i vendre. En l'àmbit privat hi ha el remei d'aquella gentil esposa a un problema del marit: “Vols que et baixi la pressió? Talla't les venes, amor”. A vegades una reacció irada és fruit d'una ferida en l'amor propi. És el que li va passar a un amic novel·lista tot llegint una crítica. Què tal, li vaig dir jo com si res. La resposta va ser fulminant: “A l'ignorant que ha escrit això li haurien de tallar els collons i enganxar-los-hi al nas amb una agulla imperdible”. El comentari em va semblar tan ponderat que només vaig saber dir: “Caram”. Escriure és una activitat molt delicada i s'ha d'entendre que els escriptors tinguin la pell fina. Potser per això hi ha sàdics que troben gust a ferir-los. L'altra dia, una novel·lista de renom explicava que li havien deixat un xalet a la muntanya per poder acabar el llibre. Una amiga que era al costat va dir: “Ah, sí? I quin llibre estàs llegint?”. No hi ha caritat cristiana. Sobretot entre amics. Desmerèixer un amic és, curiosament, una pràctica habitual. Quan a John Lennon li van preguntar si Ringo Starr era el millor bateria del món, va aprofitar per dir que ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Pobre Ringo. Entre polítics, denigrar l'adversari és el pa de cada dia. Un dels que ho feia sense manies, però amb gràcia, era Winston Churchill. Només un exemple: als urinaris de la Cambra dels Comuns Aneurin Bevan, un fervent socialista, se li va posar al costat i ell li va donar l'esquena. “No siguis vergonyós, Winston, tots tenim el mateix”, va dir Bevan. “Fuig, fuig”, va fer Churchill, “ja us conec als socialistes: quan veieu una cosa grossa i que funciona de seguida la voleu nacionalitzar”.