Casoris reials

Els Windsor són el millor parc temàtic que encara es pot visitar si un té interès en l'anacrònica institució de la monarquia. Amb el casori del príncep Guillem, han tornat a fer un gran esforç per entretenir el personal. Alguns pensen que aquesta institució està acabada de fa temps, però encara són capaços de fer ballar els seus cadàvers. Ho han de fer perquè la seva legitimació actual està directament vinculada amb el turisme i la industria dels mitjans de comunicació. En el fons, els actuals Windsor no fan altra cosa que recuperar i adaptar el sentit del cerimonial d'una dinastia molt anterior, la dels Tudor. A principis del XVI, els Tudor van casar l'hereu, un tal Artur, amb la filla del llavors totpoderós rei d'Espanya, Caterina d'Aragó. Gran aparat, deu dies de festa, vi que rajava de les fonts i milers de londinencs celebrant-ho pels carrers. La cosa va finalitzar amb la vella tradició: la cerimònia del llit. Una munió de membres de la cort reial posaven la parella al seu nou llit. Hom diria que aquesta tradició s'ha perdut. El cas és que el pobre Artur, promès amb la castellana des que ella tenia tres anys, va morir al cap d'un any de casat. Tant d'esperar per tan poca cosa. La Caterina tenia quinze anys. En aquestes famílies, però, la cosa s'arregla ràpid: el germà d'Artur, Enric, es va casar amb la jove vídua i el coneixem com a Enric VIII, el rei que –sense comptar concubines– va col·leccionar sis esposes. Un primera espasa, l'Enric. El problema va ser que, a còpia de repetir casaments, la cerimònia va perdre interès popular. El nivell no es va recuperar del tot fins al casament de Carles i Diana l'estiu del 1981. Aquí, la pompa i l'esplendor, amplificat gràcies a la televisió, va arribar al seu màxim per celebrar la unió d'aquella desgraciada parella. Fa gràcia recordar que quan es van casar els avis de Carles (els d'El discurs del rei) els Windsor van denegar el permís a la llavors incipient BBC per filmar la cerimònia.