Administrem la misèria

Direm, d'entrada, que estem d'acord amb part de les reta­lla­des plan­te­ja­des pel govern. Algú ens pot dir que perquè no ens toquen de ple i nosal­tres res­pon­drem que cadascú se sap el que té. Però, com diu aquell, tot va bé... si no entrem en detalls. Aquí, el detall és que no ente­nem com es pot arti­cu­lar un ajut per a famílies amb ren­des molt bai­xes (menys de 8.000 euros a l'any) amb fills al seu càrrec i deci­dir que en que­da­ran exclo­ses aque­lles que no faci cinc anys que viuen a l'estat i els dos últims a Cata­lu­nya. Escol­tin! De què estem par­lant? Segons el con­se­ller Cle­ries, l'ajut està pen­sat “perquè les famílies vul­ne­ra­bles no es que­din sense suport”. Així doncs, hem de con­ve­nir que una família amb fills menors de 3 anys (que és a les que va des­ti­nat) que, vin­gui d'on vin­gui, faci menys de dos anys que és a Cata­lu­nya i que ingressa menys de 8.000 euros a l'any (menys de 8.000 euros a l'any una família!) no és vul­ne­ra­ble. Mirin, si alguna d'aques­tes famílies comet algun frau, que ho pagui. Esti­guem-hi ama­tents. Exi­gim-los tots els deu­res, que s'inte­grin, però no siguem mise­ra­bles. Estem d'acord que d'aquesta crisi no en sor­ti­rem si tot­hom no hi posa una mica de la seva part, par­ti­ci­pem tots del sacri­fici, i tot i això ja en par­la­rem, però no diguem xim­ple­ries. Si hem de sor­tir de la misèria esca­ti­mant qua­tre quar­tos a aquests pobres des­gra­ci­ats, que Déu ens agafi con­fes­sats.