Els futurs amos de res

Les eleccions municipals, almenys des dels diaris, sempre han estat les que han despertat més trempera, suposo que per la proximitat. La sensació que es desprèn de les darreres sembla, però, que han perdut fins i tot això. Es nota una falta d'entusiasme i, fins i tot, de ganes de manar, en moltes poblacions. Aquesta situació, que en principi podria semblar negativa, tampoc em sembla que ho sigui del tot. Els partits sembla que hagin perdut les directrius, i per tant tots els pactes són possibles (CiU amb PP; PSC amb PP; ERC amb CiU, ICV amb CiU a favor del PP, etc.) Ningú parla de transfuguismes per qüestions ideològiques.

Hi ha, em sembla, dues qüestions que actualment són més que clares. Per una banda, hi ha una crisi econòmica i de valors, a la qual ningú sembla prou capacitat per trobar-hi una sortida. Per l'altra, aquesta incapacitat per explicar a la gent on som, què ens passa, i què farem, ha causat un desprestigi enorme (i no seré pas jo qui el consideri injustificat) de la classe política. Tota aquesta gent que paguem prou bé perquè gestioni o s'expliqui amb prou claredat, no ho fa. I les eleccions es perceben com l'intent d'una classe privilegiada de salvar els mobles. I així crec que ho va entendre l'actual conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig, quan va veure clar que el carrer era seu i va enviar les seves hordes a estomacar ciutadans, alguns indefensos. I és que se l'ha d'entendre. Puig no només va donar l'ordre d'atac per qüestions com ara la higiene o per preservar les celebracions del Barça, sinó que tenia prou clar que els acampats de la plaça de Catalunya atemptaven també contra la seva feina.