La veritable revolució

Periòdicament ens arriben notícies vinculades a la violència que s'exerceix sobre les dones i, per molts esforços que fem per desvictimitzar-les i per no vincular sempre les polítiques d'igualtat a la violència masclista, la realitat tossudament ens recorda que aquesta és justament la xacra social més impactant i punyent que pateix la nostra societat.

Els mitjans de comunicació ens ajuden a posar-ho al dia, a tenir-ho a l'agenda, a sensibilitzar la ciutadania sobre la gravetat d'aquesta problemàtica a través del coneixement dels delictes i crims perpetrats contra dones.

Tot i així, correm el risc de normalitzar i convertir en habituals, quotidianes, conegudes i, per tant, menys impactants aquestes notícies, de tant sentir-les i llegir-les. De mica en mica les alertes es relaxen i arriba un moment que podem sentir que han matat una dona arran d'un procés de divorci, per exemple, sense que se'ns alteri la consciència.

De fet, les darreres dades del CIS sobre aquesta qüestió aporten unes estadístiques esfereïdores: menys d'un 2% dels enquestats (homes i dones), per exemple, troben que la violència de gènere és un problema greu. Fins i tot prop d'un 6% d'homes pensen que agredir una dona quan aquesta vol abandonar el seu home és més o menys justificable.

Quan parlem de la prevenció i la sensibilització ho fem pensant en aquestes dades, sabent que només des de l'anticipació al crim es pot treballar en la seguretat de les eventuals víctimes, i sabent també que només un canvi de l'imaginari i les estructures socials, una autèntica revolució en clau de gènere, eliminaria de soca-rel la violència contra les dones.

La resta d'esforços que fem uns i altres, les institucions, els poders públics, les entitats, etcètera, van dirigits especialment a l'atenció de la víctima i el seu entorn, a la recuperació de les dones víctimes de violència i la seva reinserció social i laboral, per exemple. S'hi aboquen molts recursos des de molts espais diferents i cal que sigui així.

Però hem de saber que aquests instruments no avalen cap institució ni govern com a victoriós en la lluita contra la violència de gènere, i que no és oportú valorar l'èxit de cap d'aquestes eines segons el nombre de víctimes, això seria pervertir-ne l'avaluació. La línia 900 900 120 o les cases d'acollida o la comissió nacional per a una intervenció coordinada contra la violència masclista no posaran fi a aquesta violència i, malauradament, tampoc al fet que hi hagi víctimes, perquè el fet que un home mati la seva dona, o la seva exdona en molts casos, respon a qüestions molt més ancestrals i estructurals de la nostra cultura i societat que no pas la situació conjuntural en què es produeix un crim d'aquestes característiques.

Ara bé, les eines de què disposem són òptimes i necessàries i cal seguir treballant amb fermesa per eradicar la violència masclista de la nostra societat. Però no podem quedar-nos només en aquesta voluntat: cal propiciar, des de tots els àmbits, amb la mateixa fermesa i amb la suma de tots els esforços i implicacions, la veritable revolució que significaria una societat lliure d'estereotips de gènere.