El dia de la marmota

En el gra­dual escla­fa­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, lingüístic i cul­tu­ral de Cata­lu­nya es con­tem­plen mol­tes fases. Sem­bla que, de moment, per donar alè a aquest procés, ja no cal recórrer als Decrets de Nova Planta, ni a les ensul­si­a­des de Queipo de Llano o Espar­tero o Primo de Rivera o Franco, ni a les ani­mo­si­tats d'Azaña (“es una ley de la his­to­ria de España, la nece­si­dad de bom­bar­dear Bar­ce­lona cada cin­cu­enta años”). Sem­bla que tam­poc cal repe­tir el diagnòstic de Felipe González (“El ter­ro­rismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el ver­da­dero peli­gro es el hecho dife­ren­cial catalán”); i pot­ser no cal repe­tir-lo perquè ja ha fet el recor­re­gut carac­terístic d'aque­lles pro­fe­cies que s'auto­com­plei­xen. Sem­bla que també s'ha superat el 23-F, si bé és propi de tota vida intel·ligent pre­gun­tar-se quants espe­rits del 23-F no han aca­bat cor­poreïtzant-se. Sem­bla que també s'han superat les neces­si­tats de ràtzies judi­ci­als con­tra l'inde­pen­den­tisme (Garzón, juliol del 1992). Supera­des totes aques­tes cotes vio­lentíssi­mes, la pro­gra­mada des­trucció de Cata­lu­nya ha entrat en una fase més silen­ci­osa, en una mena de grau zero de la política, d'una política rebai­xada a tec­nocràcia i a dogma cons­ti­tu­ci­o­na­lista. Un espe­rit intel·lec­tual pot­ser com­pa­rarà aquesta fase amb la fi de la història augu­rada per Fran­cis Fukuyama. Però als espe­rits rasos ens agrada més refe­rir-nos-hi tot evo­cant la pel·lícula Ground­hog day, traduïble com El dia de la mar­mota. A Cata­lu­nya la política s'assem­bla al sin­gu­laríssim movi­ment para­lit­zat d'El dia de la mar­mota. Com ja deu saber el lec­tor, aquesta magnífica comèdia recrea les peripècies d'un peri­o­dista (inter­pre­tat per Bill Mur­ray) que ha de cobrir l'anodí infor­ma­tiu de la sor­tida de la mar­mota en un poblet de Penn­silvània. Per extensió de la rutina i la medi­o­cri­tat, el peri­o­dista queda con­dem­nat a reviure el mateix dia, una vegada i un altre, essent ell l'única per­sona de tot el poble que té consciència d'aque­lla rei­te­ració. A Cata­lu­nya som com a Pennsyl­va­nia, en ple dia de la mar­mota. La falange dels dos par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols pot velar la seva impo­sició política empa­rant-se en el mar­tell d'un ter­cer poder: el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Men­tres­tant el naci­o­na­lisme català esce­ni­fica una patètica imatge de beve­dor vio­len­tat, un beve­dor que crida des de la barra del bar: “Aga­feu-me! Que si no..., em separo!”