opinió
La setena vida del gat
Quan el va veure una mica pioc, no en va fer gaire cas. Ja ho tenen els gats
Se l'estimava. Vídua de temps, amb els fills grans, emancipats, aquell gat malcriat li feia molta companyia. Era qui l'esperava impacient quan arribava de comprar, o de fer el volt amb les amigues. Mai no es descuidava dels seus sobrets de carn, del pinso especial, d'alguna paperina de greixons... per compensar les refregades que el moix li dispensava quan ella traficava per la cuina. Un dia em faràs caure, li recriminava sovint perquè sempre es ficava entre els seus peus, que ja no eren tan àgils com abans. Ell, el gat, també s'havia fet vell. Ja no caçava mosques ni jugava amb els cordons de les sabates.
Quan el va veure una mica pioc, no en va fer gaire cas. Ja ho tenen, els gats. Uns dies retirat al seu jaç –el coixí vell que tenia al seu racó de sempre– amb escapades mesurades per fer els àpats i no trigaria gaire a tornar a enfilar-se al sofà, buscant l'escalfor de la mestressa que segueix el serial televisiu del moment.
Quan es va començar a perdre alguna menjada, la bona dona el ficà en un cistell de vímet, com havia fet altres vegades, i el dugué al veterinari. Mala peça al teler, li van dir. Les seves set vides s'havien escolat imperceptiblement. La mort el va atrapar al seu coixí, poca estona després de llepar amb desgana una mica de llet.
Ella es va dir és llei de vida, però una llàgrima amarga li lliscà per la galta.
Es mirà aquell animaló immòbil. El seu pèl lluent, que havia raspallat tantes vegades, ara es veia humit, esllanguit, mort. Va trucar a la filla. Sí, mare, què hi vols fer, enterrar-lo? Enterrar-lo a on? És mort, mare. L'has de treure de casa. Tenir-lo aquí no t'ajuda. I ell... Jo, la veritat, el tiraria a les escombraries. El cremaran... La conversa va ser llarga, circular, repetitiva. Sí, mare, a les escombraries, el cremaran.
D'acord, però amb dignitat. No aniria a la galleda, amb les deixalles del dinar. Va regirar l'armari i va trobar aquella bossa de mà de pell –quants anys feia que no gosava llençar-la però mai no la treia al carrer?– que havia estrenat per un casament... Com si temés despertar-lo, com si pogués fer-li mal, diposità el seu mixet al fons de la bossa de mà. Tancà la cremallera. Es vestí per anar a passeig, amb l'abric nou, les sabates de mig taló i sortí al carrer. La bossa, més feixuga del normal, al braç. Fosquejava, que els dies s'han fet curts. La dona avança com si res, amb la mirada perduda en el petit horitzó del carrer conegut, cap al contenidor. Més sola que mai.
Llavors sent un cop a l'esquena, té temps de veure una ombra que li cau al damunt, sent una estrebada al braç i és inútil el seu intent de retenir la bossa. Ara l'ombra pren forma de vailet que fuig corrent amb el seu botí carrer enllà, fins a fondre's en el no-res.
