Democràcia i llibertat
Étienne de La Boétie escriu La servitud voluntària al 1550. Montaigne el recull en els seus Assaigs com al·legat contra la tirania i a favor de les llibertats. Les idees del Renaixement havien arribat a França i fins i tot al Perigord, pàtria de La Boétie, a través del contacte amb Itàlia. De fet els dubtes i el debat que s'hi recullen giren al voltant d'una idea de Ciceró: “L'extrema set de llibertat és l'origen paradoxal de la tirania.” Quan es vol la llibertat i és necessari el govern, com evitar l'abús del tirà?, “la subjecció a un amo de qui ningú pot estar mai segur que sigui bo perquè té sempre el poder de ser dolent...”, però també discuteix La Boétie l'alineació del poble enfront del tirà, “és el poble el que s'asserveix, el que, tot tenint l'opció de servir o de ser lliure renuncia a la llibertat...”
Amb el Renaixement reneix el desig de la llibertat perquè les repúbliques de Grècia i Roma esdevenen ideals polítics, però la manca de democràcia, és a dir, la incapacitat de canviar el govern si aquest no és bo, té el perill inescapable que el govern esdevingui tirania. No és realment fins a final del segle XVIII que les revolucions americana i francesa reinventen la democràcia, no d'uns pocs com en el món antic, sinó de la majoria de ciutadans que es declaren lliures i iguals.
Al segle XIX el final dels imperis i l'equilibri de poder a Europa porta progressivament la democràcia, que es demostra útil per al govern a través de l'exemple del Regne Unit que uneix a una tradició arrelada la seva eficàcia.
lA fi de la “gran guerra” porta un gran creixement econòmic que acaba al 1929 amb una crisi econòmica profunda sense precedents que posa en qüestió el liberalisme, el mercat i fins i tot la democràcia en ocasions excessivament desestructurada amb sistemes parlamentaris que dificulten la formació de majories i, per tant, el govern. Les repúbliques de Weimar i la Tercera República a França en són exemples.
La guerra de 1939 a 1945 porta la socialdemocràcia i consolida la intervenció del govern a l'economia exercida en els anys de guerra. Es va establir el que es va anomenar “l'economia de la classe mitjana”, els impostos taxaven la quantitat de riquesa que podia ser acumulada en mans privades i les agències governamentals de regulació econòmica van impedir que es creessin bombolles especulatives, de fet no n'hi va haver cap entre finals dels anys trenta i els vuitanta. Els períodes de la crisi eren també més curts i menys intensos. De fet aquesta regulació de l'economia pel govern va fer que a l'economia dels EUA, la més lliure, desregulada i dinàmica, es creessin entre 1933 i 1975 més de 25 agències per protegir els consumidors, treballadors i inversors. Avui això ha quedat enrere i la creença en el mercat lliure, desregulat i global ha creat una economia que, contra el que aparentment es podria pensar, és menys estable i sòlida.
El decreixement de la natalitat a partir de 1970, quan la taxa de naixements, 1,4 a Europa, no arriba al 2,1 necessari per mantenir la població, porta a la creença que el model keynesià de creixement i plena ocupació està esgotat perquè en el futur la part de la població que treballarà i pagarà impostos no serà capaç de suportar econòmicament els que rebin pensions perquè la desproporció entre uns i altres serà excessiva i creixent.
Els vuitanta condueixen a la radicalitat conservadora de Thatcher i Reagan i al retorn de liberalisme, que torna a augmentar la distància entre els més rics i el més pobres i a reduir la dimensió de classe mitjana. Als anys setanta els executius de les empreses americanes tenien salaris 40 vegades els dels seus treballadors, al 2001 aquesta proporció és de 400 vegades...
El valor dels diners influeix progressivament més en la política i això es fa evident quan es multiplica per cinc cada deu anys el cost i, per tant, el finançament d'empreses i grups d'interès, de les campanyes electorals.
Es tenia la impressió general que l'economia s'havia de desregular. Fins i tot Mitterrand, socialista ortodox, arriba a dir: “Els francesos han començat a entendre que són les empreses les que creen riquesa determinant al nostre nivell de vida i situant-nos en els rànquings mundials”; cal, des d'aquesta visió, “que el motor de l'economia no tingui entrebancs i creixi lliurement”. És cert que aquesta constatació no té contrast en aquests anys perquè l'esquerra no té esperança ni idees per reconduir el món.
És llavors quan el neoconservadorisme es desenvolupa i es retorna al liberalisme desregulat anterior a la gran depressió. El final de la guerra freda contribuirà a impulsar encara més aquestes polítiques.
Els diners esdevenen el patró social d'èxit. El creixement dels ingressos de les classes mitjanes en els últims trenta any als EUA, i similarment a Europa, ha estat d'un 20%; el de la classe treballadora, d'un 10% i el dels més rics, d'1% de la població, el 250%. En aquest període el control de l'economia per aquests es multiplica per tres i arriba al 25% del PIB als EUA.
No és segur que l'actual crisi faci que la societat esdevingui més justa en sentit global. La Boétie es preocupava de com evitar que la tirania matés la llibertat dels homes i com podien aquests auditar els seus governants per controlar els seus excessos. La democràcia resol aquest problema, encara que de manera parcial, però el liberalisme econòmic i l'augment de la concentració de riquesa porta a una situació en què la influencia d'uns pocs per definir les lleis i modelar la societat és molt gran. Sabrem trobar el camí per recuperar allò que ha fet les societats i els homes més lliures, que no és certament la desregulació generalitzada justificada amb la raó falsa que només així es pot activar l'economia? Va ser la socialdemocràcia dels demòcrates americans la que va resoldre la crisi del 1929. Seran ara governs socialdemòcrates els que impulsaran el creixement a través de la injecció de liquiditat en el sistema financer i de la regulació en l'àmbit de l'economia? No és el que ningú, avui, pensa i diu, però la història demostra el contrari.
