Canviar o millorar
Un nou govern espanyol, un nou ministre, i de seguida un reguitzell de noves propostes per introduir canvis en el sistema educatiu. Sobretot aquells canvis que substitueixin les anteriors modificacions del govern antecessor, que, al seu torn, ja havia canviat allò instaurat per l'anterior, etc. Talment sembla el joc de “tornar a tirar perquè em toca”. Fa trenta anys que persisteix aquesta dinàmica perversa.
Tots els governants s'omplen la boca anunciant a tort i a dret que l'educació és fonamental, que és una de les grans prioritats de l'agenda política. Hom també proclama sovint que l'estabilitat del sistema aporta la tranquil·litat necessària per donar confiança als professionals i als centres perquè puguin construir, desenvolupar i consolidar els seus projectes educatius. Però, quan s'accedeix al poder, aquestes reflexions ràpidament s'obliden i les ànsies d'imposar els principis i clixés ideològics tornen a remoure un sistema educatiu que es troba exhaust i al límit de la seva resistència. No es poden criticar els resultats que obté el sistema cada vegada que es publica un nou informe internacional o nacional sobre els resultats dels seus estudiants i, després, a cada canvi de govern tornar a introduir reformes estructurals, curriculars i, fins i tot, estratègiques. No és just canviar constantment la carta de navegació sense donar prou temps per arribar a port.
El nou ministre del govern central anuncia que el batxillerat serà de tres anys començant al darrer curs de l'ensenyament obligatori, i substituirà així l'actual quart d'ESO, tot sembrant confusió sobre el futur paper dels cicles formatius i generant incertesa en relació amb els alumnes que a tercer d'ESO no obtinguin el graduat, tot i tenir dret a un any més d'educació obligatòria. Els elements de variabilitat organitzativa i curricular –per no mencionar l'impacte en els mateixos projectes de centre en un marc d'autonomia institucional– que comportaran aquests canvis desestabilitzaran profundament el sistema en una de les parts més sensibles, el final de l'educació obligatòria.
Però això no és tot, el senyor José Ignacio Wert ha anunciat també la substitució de la matèria d'educació per a la ciutadania per una altra d'educació cívica i constitucional. A Catalunya la impartició ara de la “doctrina constitucional” a les nostres escoles –tenint encara tan recent l'impacte de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut– ens apareix com un autèntic sarcasme. A més, l'aposta ministerial per un ensenyament trilingüe per a tot l'Estat pren, de Catalunya estant, una connotació clarament recentralitzadora. I més encara quan el ministre afirma que tindran una actitud “vigilant” i es prendran les mesures “que calguin” per garantir que la llengua vehicular a les escoles catalanes pugui ser també el castellà.
Tot plegat, per previsible i repetitiu, esgota i convida al desànim. I no podem oblidar que el principal repte que tenim plantejat en educació és la millora del mateix sistema ja que la situació actual no és prou satisfactòria. No ho pot ser amb les xifres d'abandonament i fracàs que tenim. I tampoc des del punt de vista dels resultats d'aprenentatge que assoleixen els nostres estudiants, tot reconeixent el gran esforç que comporta atendre a les aules una població tan diversa com la nostra i fer-ho amb prou destresa i saviesa per evitar la fractura social. Per això mateix aquests canvis imposats des de dalt no són els que necessitem. En canvi, els centres i els professionals, amb les seves propostes, esdevenen els més legitimats per comandar les innovacions cap a la millora. Per tant, impulsem aquests i intentem desactivar els superflus.
