On vas, Florentino?

L'escàndol que s'ha orga­nit­zat al vol­tant dels fit­xat­ges mul­ti­mi­li­o­na­ris de Flo­ren­tino Pérez al Real Madrid, és una mos­tra de com ha can­viat, en poc temps, la nos­tra per­cepció col·lec­tiva en relació al valor dels diners. És una mos­tra que no hi ha només un canvi de rea­li­tat econòmica, sinó també un canvi en els valors domi­nants. Durant els anys del boom econòmic a Espa­nya, les xifres estra­tosfèriques que movien els clubs de fut­bol havien dei­xat de cau­sar escàndol públic. Al con­trari: eren una mos­tra més que Espa­nya nedava en l'abundància i cre­ava riquesa del no-res, eren una prova del mira­cle espa­nyol. Els joves veien en els seus ídols espor­tius un model a seguir, i tots ple­gats ho havíem assu­mit com un ele­ment del pai­satge. Però la rea­li­tat ha can­viat dramàtica­ment: la greu crisi econòmica que estem tra­ves­sant ha can­viat també l'escala de valors col·lec­tiva. Les xifres de l'atur, dar­rere les quals s'ama­guen tants i tants dra­mes per­so­nals i fami­li­ars, ens han can­viat de cop el nos­tre món. La pri­o­ri­tat abso­luta és la lluita con­tra la crisi i con­tra l'atur, i totes les altres qüesti­ons hi han que­dat supe­di­ta­des, amb raó. La bon­dat de totes les actu­a­ci­ons polítiques i soci­als la jut­gem ara en funció d'aquest paràmetre, i no n'hi ha per menys.

I doncs, com és que Flo­ren­tino Pérez no se n'ha assa­ben­tat? No s'adona que, de sobte, aques­tes mos­tres d'osten­tació pro­vo­quen un fort rebuig ètic i, fins i tot, estètic en els espec­ta­dors? (que el mateix fet ha pas­sat d'ésser cool a ésser hor­tera). Per a aquells que pen­sem que la sor­tida de la crisi arri­barà per un canvi en les bases de l'eco­no­mia i també en els valors de la nos­tra soci­e­tat, que el Real Madrid hagi pogut obte­nir els diners que avui no poden obte­nir les famílies i les empre­ses, és xocant i escan­dalós. Flo­ren­tino, per a molts, és un símbol de la resistència numan­tina d'alguns davant la neces­si­tat de can­viar que ens imposa la crisi actual. El mis­satge que ens envia és ben clar: la crisi és una crisi cíclica de la qual sor­ti­rem repre­nent el camí del con­sum des­bo­cat basat en l'endeu­ta­ment. Els remeis són els d'abans. Si fins ara havia fun­ci­o­nat, con­ti­nuarà fent-ho.

Per als que pen­sem que la sor­tida de la crisi vindrà del canvi, i que res no serà igual quan repren­guem el camí del crei­xe­ment, la forma de fer de Flo­ren­tino és un revi­val un xic obscè de l'ultra­li­be­ra­lisme dels noranta, que avui està fora de lloc. Només hau­rem d'espe­rar uns mesos per veure l'evo­lució de tot ple­gat.

(*) Dipu­tada al Par­la­ment (www.​piabosch.​cat)