Atacar l'Iran?
Occident i especialment els EUA i Israel tenen el convenciment que el programa nuclear de l'Iran està en marxa i és inaturable. Semblaria que la intel·ligència d'Occident i els informes de l'Associació Internacional de l'Energia Atòmica han arribat a una conclusió similar amb els dubtes que tota acció d'espionatge o de verificació internacional tenen: en menys d'un any la possibilitat que Iran disposi d'una bomba atòmica és alta.
Israel ha manifestat a través del seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, i del seu ministre de Defensa, Ehud Barak, que aquest perill és inacceptable per Israel, que quedaria a l'abast dels míssils, ja provats per Iran, que amb una càrrega atòmica podrien causar una catàstrofe que estaria en l'origen de la destrucció de l'Estat d'Israel. En conseqüència han assegurat que abans de l'estiu 2012 llançaran un atac per destruir les instal·lacions nuclears d'Iran: reactor d'aigua pesant d'Arak, plantes de centrifugació d'urani de Natanz i Teheran, i la planta de conversió d'urani d'Ispahan.
No és una amenaça sense contingut perquè ja ho va fer Israel contra l'Iraq i contra Síria al 1981 i 2007, amb èxit, perquè cap dels dos països no va reiniciar després de l'atac els seus programes nuclears.
L'èxit d'aquesta operació israeliana contra Iran és dubtosa. La distància a recórrer és superior a l'autonomia dels avions israelians, la qual cosa els obligaria a reposar en vol i per tant limitaria la seva capacitat operativa si són necessaris, com sembla, atacs repetits per destruir les instal·lacions vitals del programa nuclear iranià. Per altra banda, part de les instal·lacions estan sota terra i la capacitat d'explosiu necessari per destruir-les podria requerir bombes d'un pes que no poden transportar avions israelians. Per destruir instal·lacions a més de 60 m sota la superfície calen bombes perforants de 15 tones i aquestes no són transportables per caçabombarders, que es l'aviació militar de què disposa Israel, es necessiten grans bombarders B52 dels que nomes disposa els EUA.
És per tant presumible que un atac israelià sobre les instal·lacions d'Iran podrien tenir nomes un èxit relatiu i per tant el programa nuclear iranià quedaria simplement retardat però no interromput de manera indefinida.
Un atac a Iran en base a una valoració simplement militar ha de resoldre abans de ser posat en marxa dues qüestions: que la reacció d'Iran no traspassi uns límits més enllà dels quals el resultat de l'agressió és més negatiu que el risc de conviure amb un Iran nuclear, i que qualsevol altra reacció per part de Iran per sota d'aquests límits seria suportada per Israel, els EUA i els seus aliats a la zona, sense reacció per evitar l'escalada del conflicte tal com ja va succeir amb els míssils SCUD a la guerra del Golf que, llançats per l'Iraq, varen caure sobre Israel.
Aquests límits que L'Iran hauria de no traspassar com a reacció una vegada rebut l'atac són el tancament de l'Estat d'Ormuz, per on circula el 20% del petroli mundial, atacar els aliats dels EUA a la zona de manera permanent i sistemàtica, Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats, i finalment atacs terroristes als EUA i la UE en el seu territori, però qui pot estar segur que aquests límits no seran traspassats encara que entengui Iran que l'objectiu principal de l'acció militar és la destrucció del seu poder atòmic i no la de l'Estat i el règim?
El perill de tota guerra és que qui la pot iniciar pensi que és millor fer-ho abans que més tard perquè les possibilitats de victòria són més altes ara que endarrerint-la o que el fet de no declarar-la portarà a una situació més desavantatjosa que iniciar-la d'immediat. Aquest és el perill que pot portar els EUA a decidir fer la guerra ara perquè consideri que el cost de conviure amb un Iran nuclear, de protegir els aliats de la zona del seu atac, de contenir Israel, etcètera, és més onerós en termes polítics, econòmics i militars que fer una guerra ràpida i neta, mai no ho és, que en teoria es pot concebre, planificar i dur a terme amb efectes limitats. En un detallat article de Matthew Kroening a la revista Foreign Affairs del gener 2012 es fa una anàlisi global d'aquestes circumstàncies i es postula l'atac com la solució mes neta i globalment menys costosa per als EUA i Occident.
Sorprèn que aquesta anàlisi no avaluï les conseqüències que del comportament polític dels EUA es pot derivar per a la seva imatge i que, a banda dels inconvenients i avantatges geoestratègics, no es valori l'exemplaritat positiva i negativa de l'acció, quan són recents i visibles les conseqüències que decisions paral·leles a l'Iraq i l' Afganistan han produït. Les conseqüències d'aquestes accions militars és poc discutible que han estat negatives, perquè les circumstàncies polítiques i militars d'origen han empitjorat després de l'actuació preventiva dels EUA.
És d'esperar que l'administració actual dels EUA, més progressista que conservadora, les limitacions de despesa pública per la situació econòmica i l'acceptació que la política del futur no es pot derivar mai de la del passat, porti a la conclusió que ara cal fer el contrari del que s'ha fet en els casos de l'Iraq i l'Afganistan. El perill que això no sigui així es deriva del risc que Israel decideixi unilateralment iniciar una guerra preventiva i això porti als EUA a evitar el pitjor mitjançant una guerra que eviti aquest atac, és a dir, a fer mal ara per evitar de fer-ne més després. Però hi ha certament una alternativa, possiblement la menys dolenta, que és assegurar per part del EUA la defensa d'Israel amb la doctrina de la guerra freda: un atac nuclear tindria una resposta idèntica i això portaria a la destrucció de l'agressor. Si ho va entendre la URSS per què no ho pot entendre Iran?
És cert que les experiències de l'Iraq i l'Afganistan porten a una conclusió, és millor no actuar, però és cert també que la contemporització amb Alemanya al 1939 porta a la contrària. Que Occident no s'equivoqui, Iran s'aproxima més als primers exemples i té poc a veure amb el segon, va ser aquest el fals argument utilitzat pels EUA i els seus aliats per iniciar la guerra d'Iraq. L'experiència és tossuda i contundent.
