Cervells d'internet

Ima­gi­nem que vostè està lle­gint el pre­sent arti­cle en la versió digi­tal d'aquest diari; ima­gi­nem també que algun altre lec­tor l'està lle­gint en paper, de la manera en què s'han lle­git els arti­cles a la premsa en els últims segles. En el pri­mer cas és pro­ba­ble que, a més d'estar fent un cop d'ull a l'arti­cle, vostè tin­gui el seu cor­reu electrònic obert, i pot­ser inter­rompi la lec­tura per lle­gir un mis­satge que li acaba d'arri­bar. A més, dins aquesta mateixa pàgina hi ha publi­ci­tat ani­mada, pro­pos­tes per res­pon­dre alguna mena d'enquesta, sense comp­tar l'entra­mat de con­ne­xi­ons que li per­me­tran twi­te­jar aquest con­tin­gut, o pot­ser com­par­tir-lo, si li ve de gust, amb els seus “amics” de Face­book. També és pos­si­ble que, a més de lle­gir aquest arti­cle, vostè tin­gui altres pàgines ober­tes, de les quals també en va ullant infor­ma­ci­ons, sense comp­tar la hipòtesi que alhora esti­gui xate­jant o bé escol­tant música a la xarxa.

El lec­tor en paper, però, molt pos­si­ble­ment no esti­gui fent res de tot això: sim­ple­ment va seguint aquest argu­ment amb la ment con­cen­trada en el seguit de raons que l'arti­cle vol expo­sar, sense sal­tar a cap altre con­tin­gut infor­ma­tiu, sense altra dis­tracció que els even­tu­als sorolls que puguin arri­bar a irrom­pre en la seva con­cen­tració. Si això suc­ce­eix, però, sem­pre podrà repren­dre la lec­tura en un punt con­cret, sense que un con­junt bulliciós de noves dis­trac­ci­ons l'arros­se­guin fora de l'arti­cle.

Un ple­gat d'estu­dis recents ens asse­gu­ren que els lec­tors de con­tin­guts a la xarxa –notícies, opinió, arti­cles a les enci­clopèdies digi­tals, etc.– són menys capaços de res­pon­dre cor­rec­ta­ment a un paquet de pre­gun­tes bàsiques sobre el fons d'aquests con­tin­guts que no els lec­tors d'aquests matei­xos temes si els han lle­gits en el suport clàssic de paper. Hi ha una diferència apre­ci­a­ble en la con­cen­tració que dedi­quem als tex­tos impre­sos en forma tra­di­ci­o­nal –amb el seu con­junt de caràcters inal­te­ra­bles damunt d'un suport de paper– que no en allò que lle­gim on-line o a les pan­ta­lles, per molt cri­da­ner i llu­minós que sigui l'embol­call de l'assumpte. Pre­ci­sa­ment aquí rau la com­pli­cació: tot allò que sor­geix de la xarxa va acom­pa­nyat d'un marc de sen­sa­ci­ons que ens impe­dei­xen aca­bar de fixar l'atenció de manera con­ti­nu­ada en allò que se'ns està dient. Inter­net és massa espec­ta­cu­lar, massa dúctil i llam­pant per per­me­tre que els con­tin­guts intel·lec­tu­als arre­lin durant molt de temps en la ment dels indi­vi­dus. Faci vostè memòria. ¿Quan­tes coses real­ment memo­ra­bles ha lle­git a la xarxa? Pos­si­ble­ment mol­tes, sí: ¿però de quan­tes en podria fer un resum, de quan­tes en recorda la idea prin­ci­pal, la tesi fona­men­tal d'un arti­cle de fons, per exem­ple?

Inter­net és un ins­tru­ment sen­sa­ci­o­nal per acce­dir a milers de fonts d'infor­mació però no per fer que aquesta infor­mació sigui assi­mi­lada i con­tri­bu­eixi a un des­vet­lla­ment crític, intel·lec­tual. Allò que ano­me­nem la nos­tra per­so­na­li­tat es fona­menta en la nos­tra memòria a llarg ter­mini: ¿quants con­tin­guts intel·lec­tu­als, però, extrets d'inter­net, acon­se­guei­xen acce­dir a aquest dipòsit?

Sabem que allò que real­ment ens cons­ti­tu­eix ens ha arri­bat a la memòria gràcies a un dete­ni­ment con­cen­trat, foca­lit­zat i exhaus­tiu; pen­sem en la memo­rit­zació que cimen­tava l'edu­cació dels infants i dels joves fins fa només unes dècades: perquè un con­tin­gut passés a for­mar part dels conei­xe­ments per­so­nals de l'alumne aquest sabia que s'havia de con­cen­trar, d'aïllar, abs­treure's de l'embo­lic del món de cara a arri­bar a assi­mi­lar una lliçó, la qual, després, for­ma­ria part del seu patri­moni intel·lec­tual, i l'acom­pa­nya­ria, des del fons de la memòria, durant molt de temps, pot­ser de per vida.

Inter­net i els nous suports –table­tes, mòbils, lli­bres electrònics, etcètera– cons­ti­tu­ei­xen grans inno­va­ci­ons, però hi ha, convé recor­dar-ho, un “arte­facte” que no can­via, que fun­ci­ona des de fa algu­nes dese­nes de milers d'anys de la mateixa manera: el cer­vell humà. Per molt ràpida i per molt radi­ant que sigui la nova tec­no­lo­gia de la infor­mació, sem­pre el cer­vell humà tri­garà el mateix en assi­mi­lar-ne els con­tin­guts: no hi ha revo­lució tècnica en aquest camp (de moment…). Recor­dar això pot sem­blar una obvi­e­tat, però no l'han tin­gut pre­sent tots els que es van emo­ci­o­nar en excés i van intro­duir ingènua­ment els ordi­na­dors a les aules de les nos­tres esco­les, com si això hagués de fer els nens més intel·ligents de manera automàtica.

Per des­xi­frar i assi­mi­lar un con­tin­gut, el nos­tre cer­vell fa molts anys que neces­sita con­cen­tració, dete­ni­ment, una demora tran­quil·la, assos­se­gada i tenaç en un ple­gat de dades, un entorn psíquic que no és el que sol acom­pa­nyar inter­net i els altres estris que han vin­gut a des­plaçar el lli­bre o el diari imprès. Inter­net ens manté dis­trets i ade­le­rats, encu­ri­o­sits i a l'aguait, però no dis­po­sats a assi­mi­lar res que pugui con­tri­buir a donar més recur­sos dura­dors a la nos­tra memòria, és a dir, a la nos­tra per­so­na­li­tat.

Mars­hall McLu­han ja ens va ense­nyar que el lli­bre i el llen­guatge lineal que li és propi havien fet can­viar la ment de part de la huma­ni­tat, faci­li­tant el con­junt de can­vis radi­cals –de l'indi­vi­du­a­lisme fins al raci­o­na­lisme– que han fun­dat allò que ano­me­nem la moder­ni­tat. Si inter­net i el seu ric marc de focs d'arti­fici des­pla­cen el lli­bre –o el diari– com a cons­truc­tors de la ment dels indi­vi­dus: ¿quina nova soci­e­tat pot sor­gir d'aquest canvi de para­digma? No ho sabem.

De moment, només podem lamen­tar-nos de tanta super­fi­ci­a­li­tat, de tanta escassa memòria o manca d'atenció en res que sigui real­ment per­du­ra­ble.