Hi ha esperança?
El resultat de la primera volta de las eleccions franceses pot ser el primer senyal que la política econòmica de la UE canviarà. Si Hollande surt elegit president de Franca a la segona volta la política d'austeritat financera europea començarà a modificar-se i si la CDU de Àngela Merkel es veu obligada, desprès de les properes eleccions legislatives, a fer una coalició amb els socialistes i no amb els lliberals com fins ara, aquesta es consolidarà, però res és segur. Mantenir una moneda com l'euro amb legislacions laborals, financeres i fiscals dels estats membres diferents i amb nivells de desenvolupament i ritme econòmic molt diversos en què l'endeutament es fa a nivell local i no global del mercat comú i compartit, fa incerta la convergència perquè si no s'arriba a la reducció del dèficit públic en certs estats a la velocitat demandada per la Unió, quina és la solució? Si uns estats membres, Alemanya, Holanda, Àustria, etc., estableixen una convergència ràpida al dèficit zero i els altres, Espanya, Portugal, Itàlia, etc., no poden aconseguir-ho perquè la reducció es fa però té com a conseqüència inevitable la restricció del consum i en general de l'activitat econòmica i per tant fa inassolible l'objectiu, sempre condicionat per dos factors, el que s'ingressa i el que es gasta, es demostraria per la via dels resultats que la solució adoptada és impossible d'assolir i per tant inútil.
L' incompliment dels objectius de dèficit té dues conseqüències. Que els Estats membres que la impulsen, esperin i donin més marge temporal per aconseguir-ho, i que els Estats membres que s'esforcen per aconseguir l'objectiu vulguin seguir-ho intentant malgrat la tensió social i l'esforç econòmic que això suposa i la llunyania de la convergència. Cap de les dues coses és segura. La primera, perquè la raó per a l'espera dels que tenen pressa, dels que tenen les seves economies ordenades, és mantenir l'accés als mercats dels estats en dificultat i això ara no és segur perquè la pressió feta per reduir el dèficit ha portat aquests mercats a restringit el consum i això no ha estat en absolut una raó per alleugerir i flexibilitzar la seva petició. Es diria que ja ho tenen descomptat. La segona, perquè si els estats en dificultat tenen la percepció que l'esforç pot ser inútil no faran el que és necessari per aconseguir-ho o per aproximar-s'hi. Per tant, s'ha de considerar que existeix una possibilitat que la convergència arribi massa tard en la visió d'alguns estats de l'Unió i per tant s'han de considerar quines són les alternatives a aquesta situació.
La sortida de l'euro no serà mai una bona solució però pot ser una solució menys dolenta que anys de deflació i manca de creixement. Sempre que es negocia s'han de tenir alternatives i és cert que una sortida del euro permetria una devaluació monetària, la qual cosa rellançaria l'exportació, atrauria inversió, crearia inflació però en definitiva rellançaria l'economia. De la mateixa manera que la sortida del patró or va permetre tornar al creixement al anys trenta, ara això podria tornar a passar en relació amb l'euro. Aquesta és una possibilitat remota que s'ha de considerar; no posar encara en practica, però no oblidar. El manteniment de la situació actual durant molts anys és insostenible; a curt termini és difícil però possible aguantar-la, però només si la seva durada és curta. Hem de procurar desplegar les polítiques necessàries per sortir de la situació present i tenir en compte altres alternatives si aquestes esdevenen excessivament doloroses per a la població. Arribats a certs nivells de manca d'ocupació, l'estabilitat i la pau social es poden posar en risc perquè començarem a tenir una part de la població exclosa del sistema. No es pot arribar fins a aquest extrem.
En l'àmbit del que es pot fer ara hi ha iniciatives i polítiques que no condicionen el futur, és a dir, continuar o no dintre de l'euro, i que produiran una dinamització de la nostra economia. Són aquestes les que s'han de mobilitzar en paral·lel a la política de rigor pressupostari que és inevitable i demanada amb fermesa per els nostres socis comunitaris. Sanejar ràpidament el sistema bancari. Recapitalitzar els bancs amb la contribució directa del seus accionistes i sota la direcció dels seus directius i separar de la gestió aquells que han estat a l'origen del problema. Mobilitzar programes per a la millora de la productivitat de les empreses tant pel que fa a la recerca com al finançament de circulant, inversions i exportació; l'exportació és l'eina bàsica del creixement, en especial quan el consum intern defalleix per la situació deflacionària de la nostra economia.
S'han de mobilitzar estímuls a la inversió reduint la carrega fiscal d'aquelles que portin al increment de les vendes i la producció tant de productes com de serveis de les empreses. S'han de dotar fons de limitat volum individual per finançar nous projectes. És aquest el moment en què més abunden emprenedors i persones amb idees que començarien un nou projecte si disposessin de fons per fer-ho. S'ha d'estabilitzar el mercat de l'habitatge a traves del lloguer. Hi ha necessitat de nou habitatge però la compra és difícil per l'enfonsament del crèdit hipotecari. L'ajut públic aquí mai serà suficient. Reduir l'estoc immobiliari i que aquesta situació de manca de demanda per a la compra duri poc és una mesura essencial perquè permetrà recuperar, encara que no amb el volum anterior a la crisi, una activitat intensiva en mà d'obra.
Són aquestes algunes mesures que proposen economistes de relleu com Anton Costas i ja fa molt el premi Nobel d'Economia Paul Krugman. Hem de pensar que hi ha alternatives a la política econòmica europea actual i que arribaran indefectiblement perquè l'actual augmenta i no disminueix els problemes. Es tractaria ara de començar a caminar en la bona direcció en el marc, certament estret, en què podem fer-ho, de reduir el temps perdut i de preparar-nos per a un futur que serà millor que el present. El que no es pot fer mai és lamentar-se dels problemes, patir-los i no fer prou per solucionar-los. El simple fet de treballar en la bona direcció encara que sigui amb resultats escassos ja suposa una dinàmica que almenys en part ajuda les persones, cosa que és subjectiva, i els fets i situacions, cosa que és objectiva.
