Poder i astúcia
Fa uns quants dies, parlant amb un amic sobre política catalana, va fer referència a una frase de Josep Pla que –com recull el títol d'aquest article– deia, més o menys: “Ens cal poder, però, sobretot, astúcia.” La frase em va fer pensar en una idea imprecisa, no formulada, però que sovint em preocupa. Ja ho fem prou bé, de veritat? És cert que un percentatge important dels catalans i dels partits majoritaris volen la independència? O simplement només ho fan veure per no ser menys que el que plantegen les minories radicals? En el fons d'aquestes actituds hi podem trobar la intenció d'obtenir un benefici electoral, encara que a l'hora de l'escrutini no quadrin els números?
Hi va haver un moment en la nostra història, després de la revolució del 1835, en què Catalunya s'autofinançava amb absoluta independència de Madrid, fins i tot es pagava la guerra contra els carlins. El país tenia policia, armes i, sobretot, poder i unes institucions vigoroses, per primera vegada des del 1714. A la pràctica, érem independents i només calia formalitzar-ho. Però per a la burgesia la prioritat era mantenir el mercat i no exposar-se a frustrar les oportunitats. Avui, no podem dir que Convergència sigui un partit independentista, ja que la seva base electoral és la classe mitjana, que és la que avui representa –dins la societat de masses– la permanència de l'esperit anomenat burgès en altres èpoques. Una classe que, en principi, es mostra prudent davant els plantejaments radicals. D'altra banda, els representants dels treballadors i de les classes professionals de tradició cultural d'esquerra es troben absolutament decebuts amb el comportament del PSC –que malgrat tot segueix representat una part important del país–, de signe no independentista. Què vull dir amb això? Simplement, que si el sentiment independentista no es mostra fort i unitari a Catalunya, no inquietarà mai el govern de Madrid.
Pujol va dir una frase en què fa explícita aquesta situació amb claredat: “No podem sortir a camp obert a donar la gran batalla a nivell espanyol, no podem.” Anys després, quan ja no mana, ha dit: “No tinc raons per no defensar els independentistes.” No té raons perquè no li toca executar l'intent, no perquè les circumstàncies hagin canviat. El seu successor, però, menys prudent que ell, utilitza una estratègia de tipus frontal, de camp obert, amb el “pacte fiscal”. Pacte que és una altra vegada estratègia del sí o del no. Això, quatre dies després de la rebolcada de l'Estatut i de l'incompliment com a mínim dels termes que es van acordar. Cosa que comporta un descrèdit per als nostres polítics i una malfiança de cara a futurs projectes com el del “pacte fiscal”. Alhora que provoquem de nou un encabronament dels espanyols, que consideren aquest projecte com a fruit del nostre egoisme ancestral. Aquesta actitud tan unànime de l'electoral espanyol força els seus polítics a no cedir en res, per no fer la sensació que són febles davant els nostres capricis. Per aquestes raons, un es pregunta: era tan necessari per als catalans una proposta bandera amb el risc que de ben segur sigui desatesa? No hi ha camins més subtils, més astuts, que comportin igualment beneficis possibles? Un es queda sorprès sovint en escoltar els nostres dirigents i algunes personalitats de prestigi que amenacen amb tanta frivolitat el govern espanyol amb represàlies virtuals. Això no és una jugada de pòquer. Que no han valorat aquests senyors el veritable poder espanyol, començant pel poder demogràfic? Són quaranta milions més d'individus que nosaltres en el cas que tota la nostra gent estigués d'acord amb les posicions a prendre, com ho estan ells, respecte a la manera de veure i actuar amb referència a Catalunya. I per si fos poc, amb les claus de l'Estat a la butxaca –amb tot el que representa aquest fet– i amb una presència internacional de la qual estem exclosos.
És cert que aquest avantatge polític dels espanyols sobre nosaltres no ha aconseguit encara, fins avui, acabar de destruir la peculiar manera de ser dels catalans, parlin o no la llengua catalana. Altres elements culturals i polítics propis del país, a part de la llengua –la importància de la qual no cal argumentar–, comporten l'acceptació per part dels que vénen de fora de les nostres raons, i en molts casos fer-se-les seves, gràcies al respecte que reben i l'esperit democràtic de la nostra societat, comparat amb la d'altres. I alhora no triguen a fer-se seus els greuges que rebem de les institucions espanyoles.
Aquest és el nostre actiu, que només es pot mantenir en una societat que recuperi el seu progrés econòmic industrial, i que el mantingui com a prioritat. I en la vida civil, no oblidem que l'última reconversió industrial ha demostrat que la societat catalana ha tingut la capacitat de convertir les nostres indústries bàsiques –la tèxtil i els seus derivats– en altres de més alt valor afegit amb què competim amb el món. Penso que aquest és el nostre camí, on trobem més avantatges comparatius en relació amb altres societats més burocratitzades. És el camí on podem exercir l'astúcia mercantil i política amb més eficàcia i poder.
Se'm pot dir que això comporta confrontació amb Espanya, i és cert. Simplement, el meu discurs té com a finalitat expressar la dificultat de la nostra situació –i perdonin l'obvietat, tots en som ben conscients–, amb voluntat d'aportar visions col·laterals al debat general. Si el seny i la rauxa són característiques del tarannà del nostre poble, en el camp de la política l'autogovern i l'astúcia haurien de substituir la rauxa.
