anàlisi
El temps és or
Ciceró ja ens advertia que cal obeir el temps. Els fets sempre són tossuts i el més assenyat i prudent és cedir a les circumstàncies perquè, fatalment, sempre s'acaben imposant. Retardar sis mesos els pressupostos de l'Estat espanyol, per l'interès partidista d'unes eleccions a Andalusia, va ser un greu error: no els va servir per guanyar les eleccions, i van perdre bona part de la seva credibilitat internacional.
Ells mateixos s'excusen en el fet que, en poc temps, han de fer moltes reformes i que en continuaran fent, i és veritat. Però les urgències empantanades pels socialistes eren tantes i tant importants, que no tenen la possibilitat de demanar temps ni per gestionar el temps.
La nacionalització de Bankia d'aquesta setmana no és pas el resultat d'obeir el temps, és la conseqüència forçada per les recomanacions de tots els organismes internacionals que apuntaven obertament Bankia com al nus que entorpia qualsevol solució i l'exigència final del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi a Mariano Rajoy, en una trobada a Barcelona, van provocar el desenllaç. El temps perdut en la solució ha perjudicat molt la credibilitat de tot el sistema financer espanyol, i com que el temps és or, l'efecte més important ha estat el cost de la prima de risc.
Destapant BFA-Bankia, després d'haver saltat el mur de contenció de la gestió política, poden aflorar moltes sorpreses, i potser escàndols, i constatarem allò que alguns ja hem dit algun cop, que molts a qui hem dit empresaris no són empresaris, sinó que són arribistes del poder i només amb el poder poden fer empresa. I, almenys fins ara, tots els poders de tots els colors tenien i tenen els seus empresaris. A tots els que, després de tanta desfeta i tants de diners públics compromesos, demanen responsabilitats, em sap greu dir-los que tinc la sensació que prediquen en el desert.
Cap consell d'administració ni cap executiu de caixa seran molestats, simplement perquè formen part del poder. A BFA-Bankia, per exemple, hi havia 116 consellers, tots d'adscripció política o amb llaços sanguinis o de parentiu. I, tal com si imitessin els manuals de la màfia, tots els partits polítics, des de l'esquerra fins a la dreta, i els dos sindicats majoritaris són a dins. Ningú no pot tirar la primera pedra.
Tot i que als catalans ens tocarà pagar bona part d'aquesta desfeta, encara hem tingut molta sort. La prudència dels gestors de Bancaixa, La Caixa, en no acceptar la fusió amb Bankia, com pretenien a la desesperada el govern espanyol i el de la Comunitat de Madrid, ens ha salvat d'un gran problema. És clar que en tot el procés hi veig greuges comparatius amb el que s'ha fet amb les caixes catalanes, però lamentar-nos ara ja no té cap sentit, entre altres coses perquè nosaltres som on som per una terrible mala gestió de la gent nostra i, per tant, els principals culpables tenen rostre i nom ben catalans.
El canvi d'estratègia a l'hora de posar com a responsable de Bankia un professional i no un polític va en la bona direcció. No entenc, ni comparteixo, les crítiques de tants i tants tertulians en contra de José Ignacio Goirigolzarri pel fet d'haver cobrar d'una empresa privada, una indemnització i una jubilació important.
Professionalment ningú pot dubtar de la seva trajectòria de més de trenta anys en l'ofici, la qual cosa li atorga unes credencials molt bones per al lloc que ocupa. Sempre he admirat la facilitat dels EUA en l'opció que gent que ha triomfat en la vida privada passi al servei públic. Segurament aquestes crítiques vénen perquè nosaltres no hi estem acostumats, i la professionalització i endogàmia dels polítics ens ha portat on som, i tots en rebem les conseqüències.
