Joan Padern, de Colera a Blanes

És mitja tarda quan entrem a l'estudi de Joan Padern, just al davant de sa Palomera, a Blanes. Una senyera que voleia suaument sobre el rocam marca el límit meridional de la Costa Brava. Fa un dia de primavera avançada, calmat, que convida la mirada a estirar-se mar enllà, entre blaus serens, humanitzats, decididament sensuals. El mar que ha esculpit inexorable els paisatges que Padern ha retratat amb tossuderia al llarg de molts anys de la seva llarga vida. Uns paisatges que semblen tan reals quan els emmarca la balconada blanenca de l'estudi com quan els veiem reflectits a les teles que decoren les parets. A mi, potser perquè vaig descobrir l'art de Padern en les obres que té penjades a l'ajuntament de Colera –totes de l'etapa hiperrealista, amb els entorns de la vila immortalitzats pedra a pedra, fulla a fulla, gra de sorra a gra de sorra–, el món mariner del pintor m'atrapa més que les seves aventures abstractes o surrealistes, de mèrit reconegut i contrastat. Però això és qüestió de gustos. No discutirem pas.

Joan Padern va néixer a Colera el gener del 1924. Déu n'hi do! Els anys li han respectat el somriure amable i la capacitat de sorprendre amb les eines a la mà. No parla gaire. Prefereix que les teles expliquin el que veuen els seus ulls i el que sent en cada moment. Jo crec entendre-hi una constant de solitud, de comprensió, de tristesa dolça, d'admiració gairebé incrèdula davant la realitat. Una barca dormida a la sorra, cent cops reparada, calafatejada, repintada, ens parla silent de llargues hores de feina en mar, d'hores d'angoixa, de penúries, de moments d'alegria, de totes les vides oblidades que han girat al seu ventre o a la seva coberta.

Padern solia tornar a la seva Colera natal cada estiu. Hi té casa. Ara hi va menys. No pot conduir i això li fa més complicat desplaçar-se. Colera és a l'altra punta de la Costa Brava, és clar. Jo diria que enyora una mica el seu Empordà. Veig com li brillen els ulls quan li explico que dimecres passat es va aplegar tot el poble al voltant de l'arbre de la plaça per fer el dinar de la Festa de Maig, que l'Ajuntament ofereix als veïns. Més de 120 colerencs, presidits per les autoritats locals, amb la cuina a càrrec dels mateix alcalde Lluís Bosch, que és de l'ofici i sap fer saltar la carn alegre sobre les graelles. A l'hora del cafè i la copa ineludibles, ball familiar amb acompanyament d'un petit grup musical. El dimecres no era tan evident que el temps aguantaria, però va aguantar. Un airet de ponent es va endur les bromes que rodaven el cel fins a mig dia.

Penso que Colera hauria de fer alguna cosa per honorar el seu fill il·lustre. Ell els va regalar un parc sorprenent que senyoreja el paisatge just davant de l'estació: l'Art-Parc. Pensem-hi?