L'armistici més radical
El dia 22-11-11 va morir Lynn Margulis, que va tenir el privilegi de fer dues aportacions cabdals al món de la ciència. Una va ser com a col·laboradora principal de James Lovelock en el desenvolupament de la teoria de Gaia, que he cobert en altres articles. La segona va ser el desenvolupament del concepte de la simbiogènesi.
La teoria clàssica de l'evolució diu que els éssers vius transmeten constantment petites mutacions als seus descendents, que els fan lleugerament diferents entre si. Les pressions de l'entorn natural i la competició fan que algunes de les mutacions siguin més reeixides que les altres i que els seus portadors tinguin més èxit que els que no les tenen. Això fa que s'imposin, que passin a formar part del codi genètic estàndard de l'especie, i porta a l'extinció dels que no les tenen. La simbiogènesi complementa, augmenta i sofistica la teoria clàssica.
Margulis va arribar a la conclusió que alguns components de les cèl·lules d'animals i plantes, i també de les nostres, són en realitat antics bacteris paràsits que abans tenien existència autònoma, que varen abandonar els privilegis de la vida autònoma pels serveis i protecció que obtenien a dins de les nostres cèl·lules. Per contra, les nostres cèl·lules varen obtenir components capaços de fer aportacions a voltes revolucionaries per a la supervivència i proliferació, com poden ser els cloroplasts a les plantes, que són els que permeten transformar i aprofitar l'energia del sol, o els mitocondris en els animals, que són els que generen l'energia que la resta de la cèl·lula consumeix. És fàcil copsar que les possibilitats de millora ofertes per aquesta gènesi simbiòtica (o simbiogènesi) són imbatibles, car permeten salts evolutius altrament inassolibles, i incorporen extraordinàries millores i avantatges d'un sol cop.
Només cal mirar al voltant nostre per constatar l'èxit espaterrant d'aquestes combinacions: el planeta està avui dominat per especies multicel·lulars que són, en essència, antics enemics ara esdevinguts socis literalment inseparables, car la separació representaria la mort fulminant d'uns i altres. Com dirien els cínics, aquest maridatge cel·lular gaudeix de la superior durabilitat associada als matrimonis de conveniència, en els quals les raons de la unió no s'afebleixen amb el temps.
Aquestes aportacions de Margulis han sigut després confirmades a bastament per estudis i recerca posterior fins que han esdevingut part del corpus canònic sobre com funciona el nostre planeta. Però això no sempre ha estat així, i Margulis i les seves teories primer varen haver de passar pel pedregar de les tres fases de la llei de les idees revolucionàries d'Arthur Clarke. Segons Clarke, tant se val que sigui en ciència, política, art o qualsevol altre àmbit, qualsevol idea revolucionaria passa per tres fases: “1. És completament impossible, no em feu perdre el temps; 2. És possible, però no paga la pena de perdre-hi el temps; 3. Jo sempre vaig dir que era una bona idea.” I així Margulis haver de suportar tota mena d'escarnis, befa i rebuig mentre ella persistia i anava aportant noves dades i argumentació, fins que la validesa de les seves propostes va caure pel seu propi pes.
La moral d'aquesta historia, és que la humanitat ha anat progressant mercès a multitud de veritables herois, en el cas de Margulis en l'àmbit de la ciència, que amb el seu esperit insubornable han persistit en les seves conviccions i no han defallit a pesar de tots els obstacles i vexacions que els representants del que llavors era l'statu quo els han infligit. Ells són el veritable motor de la raça humana.
