Generació dels cinquanta

Comentant les conseqüències devastadores de la crisi, un amic em deia que a la gent de la nostra generació la vida ens havia tractat molt bé. I és veritat, però avui tots els senyals ens porten a un horitzó ple d'incerteses. Els qui vam néixer entre la dècada dels cinquanta i els seixanta hem viscut mig segle còmodament, amb els matisos que calgui. Ja no vam patir racionament, ens vam poder alliberar aviat de la religió, vam celebrar els vint anys amb l'esperit lliure i políticament poc contagiats, vam creure que érem els reis del mambo perquè tot estava per fer i tot era possible. Als vuitanta, amb la victòria del PSOE va començar el desencís i el desencant; els progres dels setanta esdevenien generació tap, i així fins fa quatre dies, quan s'ha començat a engrunar el que havíem aconseguit en una vida de treball. No parlem només de les rebaixes salarials, sinó també de com s'estan capolant els drets socials i de com s'està desajustant la incipient societat del benestar. De com es redueix la despesa en educació i sanitat i, en canvi, es destinen sense cap vergonya milers de milions per als bancs i caixes que han fet fallida per la mala gestió dels seus responsables (per cert, corre per la xarxa un relat molt il·lustratiu sobre quins són els càrrecs de Bankia i la seva vinculació amb les altes esferes del PP). No vull reiterar les evidències que aquests dies està denunciant molta gent, però ens ho hem de fer mirar, perquè els valors sobre els quals hem construït la nostra identitat se'n van en orris. Podem defensar a ultrança un caràcter optimista, però les pors comencen a fer estralls: haver après un ofici, que abans era per a tota la vida, ara ja no es garantia de tenir feina; estudiar una, dues, tres carreres no assegura ni feina ni un sou decent; haver dedicat quaranta anys de la teva vida a treballar no serà suficient per cobrar una pensió quan la necessitis; haver contribuït a la Seguretat Social durant el mateix període de temps no és garantia que quan faci falta tinguis els serveis mínims assistencials... Abocar el país a la precarietat i a la desprotecció que estan patint moltes persones i moltes famílies, és un crim que en primera instància hem d'atribuir a la classe política per la seva incapacitat de fer anar a rega la classe econòmica, que són els verdaders artífexs d'aquest desastre, mentre acumulen muntanyes de riquesa sobre la pobresa de la majoria.