L'endemà del dissabte

Gairebé tots els que vivim aquí coneixem casos de persones que han estat insultades o amenaçades –discretament o obertament, però sempre gratuïtament– pel sol fet de provenir del Principat. Des de frases ja mítiques del tipus “Eres muy simpático, por ser catalán” fins a uns improperis tan carregats d'animadversió que han trasbalsat els catalans al·ludits a fons (i un no es pot sentir segur enlloc: en un cas que conec, un parell d'avis olotins van ser comminats –per uns compatriotes espanyols– a formar part d'una hipotètica extinció física del poble català, durant una visita a l'Hermitage de Sant Petersburg). Com és, em pregunto, que tants catalans es mostrin passius davant d'unes mostres de tírria així, que qualsevol nord-africà, posem per cas, no toleraria més enllà del temps que fes falta per denunciar-ho a SOS Racisme?

Pot ser perquè aquests catalans recorden l'època en què, a Catalunya, el tractament dels ciutadans nascuts a les Espanyes tampoc no era del tot modèlic? Al cap i a la fi, als anys seixanta l'epítet xarnego –o els seus equivalents eufemístics– es feia servir amb una certa freqüència per denigrar els nouvinguts castellanoparlants. Però hi ha hagut, això sí, una evolució positiva prou documentada a partir dels vuitanta: de xarnegos a altres catalans a nous catalans fins a catalans a seques.

Per contrast, els prejudicis anticatalans a Espanya han evolucionat més aviat cap a uns extrems visceralment exclusivistes. L'onada de piulades hostils –també n'hi va haver de solidàries– arran de la cremada recent de 13.000 hectàrees de bosc català, n'és una nova mostra, prou eloqüent: la que deia “Que se queme Cataluña entera (y su contenido)” –enviada a Elmundo.es– resumia prou bé desenes d'altres que veien amb optimisme una estreta relació entre el foc i un possible holocaust català: uns missatges eliminacionistes que s'han difós, per cert, a través d'uns mitjans espanyols ben mainstream. Ja se sap que la percepció d'una majoria dels catalans és que hi ha cada vegada més raons perquè sortim, a corre-cuita si pot ser, de l'Estat dit espanyol. Però potser la raó d'ésser més important de les noves fronteres que en resultarien, seria que actuessin com uns tallaprejudicis imprescindibles, per evitar que la xenofòbia unionista, ja prou verbalitzada, es transformi en foc obert.