L'euro fa flaire d'ensarronada
Entitats financeres i grans empreses treballen des de fa mesos en la hipòtesi que la zona euro es parteixi en dos o fins i tot que països com Grècia, Itàlia, Irlanda, Portugal o l'Estat espanyol retornin a les respectives monedes nacionals. Algunes filtracions no confirmades d'aquests estudis assenyalen que el nou canvi entre pessetes i euros se situaria en una paritat de 80 a 1. És a dir: si aquest escenari es confirmés, d'aquell euro que el gener del 2002 vam obtenir a canvi de 166,3860 pessetes, ara ens en pagarien 80, aproximadament un 52 per cent menys.
Com és lògic, les veus representatives del sector financer internacional, i sobretot de l'espanyol, neguen completament que això hagi de passar, no fos cas que el pànic provoqués un daltabaix pitjor. Però si la insistència i la rotunditat en la negació d'un rumor va seguida habitualment per la desconfiança, el grau de desfici de la ciutadania corrent augmenta i assoleix cotes alarmants quan els portaveus de la regulació econòmica europea i dels mercats financers es contradiuen. Uns asseguren que només és una qüestió de temps i que, darrere de Grècia, la resta de països d'aquest club decadent aniran caient un a un com una filera de fitxes de dominó. D'altres, després de negar-ho, diuen que entenen perfectament les prevencions d'aquestes grans companyies. I encara uns altres proven de matisar-ho dient que les probabilitats que això passi no arriben al 20 per cent, com si aquesta proporció fos una fotesa, com si no fóssim capaços de copsar que en una companyia aèria que estimés les probabilitats d'accident dels seus avions en una xifra similar, només hi viatjarien els suïcides.
Naturalment, qui treballa aquestes hipòtesis són les entitats financeres, les grans firmes exportadores i les grans fortunes que disposen de mecanismes per afrontar-les, és a dir, de convertir el que tenen i de cobrar el que els deuen en una moneda que conservi o millori el valor actual i no en una en risc de devaluació o ja devaluada. De fet, tot això ja està passant des de fa dos anys i explica molt bé les dificultats de l'euro i d'algunes economies de la seva òrbita per remuntar la desconfiança dels mercats: si els que han d'activar les economies ja no hi creuen, qui ho farà? Els ciutadans d'aquestes economies, en canvi, anem de cap al sarró.
