Campanya entre estats

Els estats són avui pro­jec­tes i pro­me­ses de sobi­ra­nia imper­fecta. Els vells i els nous. A l'equa­dor de la cam­pa­nya del 25-N, i després d'una pre­cam­pa­nya intensa com mai, els ter­mes i els fronts del com­bat polític han que­dat ben deli­mi­tats. Res a veure amb una cam­pa­nya elec­to­ral con­ven­ci­o­nal, almenys entre les vis­tes fins ara a Cata­lu­nya des de la pri­mera tran­sició. Els vells models no ser­vei­xen per expli­car i enten­dre la dimensió d'aquesta cam­pa­nya. Ni noble com­pe­tició ni cursa de cavalls. Bata­lla cru­cial, no entre par­tits, sinó entre dos pro­jec­tes d'estat, l'espa­nyol i el català, que pug­nen un per la negació i l'altre per l'eman­ci­pació.

Aquesta cam­pa­nya marca un camí sense retorn. Es pot fra­cas­sar, es pot per­dre la bata­lla, però les posi­ci­ons en el camp van que­dant defi­ni­des. Des de l'Onze de Setem­bre, la nega­tiva al pacte fis­cal i la ine­vi­ta­ble con­vo­catòria d'elec­ci­ons anti­ci­pa­des pel pre­si­dent Mas, s'ha cavat una línia divisòria pro­funda. L'antiga divisió entre inde­pen­den­tis­tes i no inde­pen­den­tis­tes s'ha trans­for­mat en procés polític dual quan Mas i CDC han assu­mit, com a estratègia de par­tit i de país, la pro­cla­mada pel milió i mig a la mani­fes­tació de la Diada: “Cata­lu­nya, nou estat d'Europa.” Clar i català: Cata­lu­nya vol ser un nou estat.

Per això, en aquesta llarga i deci­siva cam­pa­nya del 25-N la raó d'estat s'imposa a qual­se­vol altra aspi­ració política, fins i tot a la raó econòmica de la sor­tida de la crisi, que els ban­de­rers del PP esgri­mien. La con­fron­tació dels par­tits entorn de l'eix social ha pas­sat a un segon pla, i l'antic eix naci­o­nal de con­fron­tació s'ha recon­ver­tit en enfron­ta­ment directe entre dos pro­jec­tes d'estat. O el pro­jecte de man­te­ni­ment a ultrança del vell Estat espa­nyol, emmu­ra­llat en la nostàlgia de l'Espa­nya “una, grande y libre”, que veu con­sa­grada en la seva Cons­ti­tució. O el pro­jecte de fun­dació del nou estat català –el pro­jecte més ambiciós a què pot aspi­rar una nació sense estat–, ple de rep­tes i d'incògni­tes, però alhora font d'il·lusió i de mobi­lit­zació de grans expec­ta­ti­ves. Hi ha res més apas­si­o­nant que bas­tir un nou estat per a una vella nació? Res d'estrany, doncs, en la pola­rit­zació elec­to­ral. Feia temps que s'anava con­gri­ant. Però ara la cam­pa­nya ha aca­bat de mar­car la divisòria. A un cos­tat, les for­ces defen­so­res de l'Estat de dret espa­nyol que no tolera l'escissió per més democràcia que s'invo­qui. A l'altre, les for­ces cata­la­nis­tes que sos­te­nen la via democràtica cap a l'estat propi com a font d'un nou dret amb sobi­ra­nia com­pa­ra­ble als altres estats d'Europa.

La con­so­li­dació d'aquesta frac­tura política s'ha mos­trat diàfana en l'estratègia agit­prop del PP, prin­ci­pal actor en el front espa­nyol. El par­tit de Rajoy ha uti­lit­zat tots els recur­sos de la guerra psi­cològica i les tècni­ques més gro­lle­res de la pro­pa­ganda per evi­tar la ver­te­bració i la victòria del front català. De la ignorància dels greu­ges cata­lans a les des­qua­li­fi­ca­ci­ons de Mas, del menys­preu i l'arrogància a la rei­te­ració d'ame­na­ces, de la hos­ti­li­tat a les injúries i men­ti­des, de l'expulsió dels cata­lans d'Europa a les decla­ra­ci­ons d'amor, de l'esca­nya­ment econòmic al desem­bar­ca­ment mas­siu a Cata­lu­nya: tot s'hi val. Des­es­pe­rats?

Però el PP ha fet més. Com a par­tit de govern a Espa­nya, amb hege­mo­nia indis­cu­ti­ble a tots els “apa­rells d'estat” (bella cate­go­ria del vell Alt­hus­ser per a apli­car a Espa­nya) i amb un PSOE des­a­pa­re­gut, ha arros­se­gat al camp de bata­lla les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat. Com que les enques­tes li eren adver­ses, el PP ha ins­tru­men­ta­lit­zat la majo­ria de poders del seu Estat per entrar en cam­pa­nya. A les Corts van votar en con­tra d'un pos­si­ble referèndum. Con­fia que el Cons­ti­tu­ci­o­nal tom­barà una con­sulta cata­lana. El govern en pes, des de Rajoy fins als seus alfils (minis­tres), no ha des­a­pro­fi­tat ocasió per des­le­gi­ti­mar el procés d'auto­de­ter­mi­nació. S'ha apro­piat la Cons­ti­tució. Ha inci­tat una ofen­siva per­ma­nent de retrets envers Cata­lu­nya en els grans mit­jans d'obediència espa­nyola, espe­ci­al­ment en els més reac­ci­o­na­ris de Madrid. Cal­dria saber també fins a quin punt haurà impli­cat la corona en la seva estratègia de la por.

Men­tres­tant, hem vist també con­so­li­dar-se el front deci­dit a cons­truir el nou estat català. Amb mati­sos, òbvi­a­ment. Amb opci­ons plu­rals i una esquerra en recons­trucció. L'estratègia sobi­ra­nista anun­ci­ada per Mas –con­vo­catòria d'un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i defensa del sí– sem­bla clara i accep­ta­ble per a les for­ces d'aquest front: CiU, ERC, ICV, SI, CUP. El PSC es troba al mig dels dos fronts i peri­lla: men­tre amb una mà defensa la uni­tat d'Espa­nya, amb l'altra sosté el dret a deci­dir dels cata­lans. Les enques­tes augu­ren dos terços d'escons al front sobi­ra­nista, però no asse­gu­ren la majo­ria abso­luta de Mas. Algu­nes pro­nos­ti­quen un ascens impor­tant d'ERC. Seria un cop d'efecte defi­ni­tiu si al nou Par­la­ment el pre­si­dent i el cap de l'opo­sició fos­sin inde­pen­den­tis­tes.

És obvi que el front polític per l'estat català no dis­posa de les matei­xes armes que l'altre front. Ni apa­rells d'estat, ni exèrcits, ni ambai­xa­des, ni xar­xes de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, ni grans mit­jans de comu­ni­cació amb influència a Espa­nya i Europa, ni suports intel·lec­tu­als de pes. Les úniques armes que pot esgri­mir a din­tre i fora són dues: la raó democràtica expres­sada a les urnes i la força d'una gran il·lusió col·lec­tiva, deter­mi­nada a cons­truir un nou estat per a la dig­ni­tat, la lli­ber­tat i el benes­tar de tots els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes de Cata­lu­nya. Dir sí comença amb el vot del 25-N.