Unió de transferències
A primera vista, l'esclat sobiranista que experimenta la societat catalana pot semblar una cosa estranya a Europa, aliena als moviments de fons del continent. Una raresa que va en contra del corrent predominant. Res més lluny de la realitat. “Cal més unió fiscal per solucionar els problemes de la zona euro”, diem els economistes. I a Catalunya hi ha una voluntat de desunir-se fiscalment de l'Estat espanyol. Pot semblar contradictori, però no ho és en absolut. La crisi del deute a Europa s'ha generat per l'evolució dispar de la productivitat entre els països de la perifèria i els del centre. Per posar un exemple, cada any les exportacions alemanyes cap a l'Estat espanyol són superiors a les exportacions de l'Estat espanyol cap a Alemanya, la diferència és el dèficit comercial (en realitat per compte corrent si hi posem els serveis i algunes altres coses). Aquest dèficit es finança mitjançant crèdit des d'Alemanya cap a l'Estat espanyol; si no, no es podria pagar l'excés de compres. Aquest crèdit passa a ser deute extern de l'economia espanyola. I el deute extern acumulat any rere any i la dificultat per tornar-lo ha produït l'actual crisi del deute. Estats i bancs de la perifèria deuen molts diners als bancs del centre, que tenen por de no recuperar-los.
Des d'Alemanya, però també des de països del seu entorn com ara Finlàndia, Holanda o Àustria s'insisteix que la zona euro no és una unió de transferències. Què volen dir amb això? Una unió de transferències seria una situació en la qual els països més productius i que, per tant, acumulen superàvits comercials no financin això amb crèdit, que cal retornar, sinó mitjançant transferències fiscals. En aquest cas, es produiria un dèficit fiscal als països del centre d'Europa. Es podria argumentar que seria la contrapartida perquè els països del sud els comprem els seus productes. Amb l'avantatge que en una situació com aquesta no hi hauria crisi del deute a la zona euro, simplement perquè no hi hauria deute.
Per què no accepten, doncs, una situació com aquesta els països del nucli europeu? Si amb una unió de transferències no s'hagués generat una crisi de deute, no seria desitjable crear-la ara? Seria ben simple: perdonar una part del deute existent i a partir d'ara no generar més deute, fent una transferència fiscal cada any cap als països de la perifèria.
Però la unió no es fa simplement perquè frenaria l'evolució de la productivitat als països més forts. I això acabaria empobrint tota la zona euro. La competitivitat dels productes alemanys o holandesos als mercats mundials seria menor, exportarien menys a la resta del món i la renda mitjana d'ells i de tota la zona euro disminuiria. No hi hauria una crisi de deute però hi hauria un empobriment progressiu de tot Europa. La unió de transferències seria una trampa. I ho seria per a tothom, perquè els països de l'anomenada perifèria acabaríem també creixent menys.
Imaginem un moment que la UE hagués estat una unió de transferències des de la incorporació a mitjan anys vuitanta de Grècia, l'Estat espanyol i Portugal. El dèficit comercial amb del sud d'Europa es compensaria cada any amb una transferència fiscal dels països del centre. Aquest dèficit fiscal no estaria causat pels impostos, “tots els ciutadans europeus paguen els mateixos impostos”, insistiria el discurs oficial, “que depenen de la renda de cada persona, els territoris no paguen impostos”. El dèficit fiscal es faria evident per altres vies. Una menor construcció d'infraestructures, que faria que gradualment els centres productius alemanys quedessin mal connectats amb la resta d'Europa o amb els ports de Kiel o Rotterdam. Es podria concretar en una menor despesa sanitària pública per càpita, en definitiva els alemanys són més rics i no necessiten tant la sanitat pública. A més, també hi hauria menys funcionaris a Alemanya i més a Brussel·les a mesura que els gestors d'aquestes transferències anessin a viure a la capital. Brussel·les en sortiria molt beneficiada, d'això. Per descomptat, amb uns incentius tan desballestats alguns empresaris i bancs alemanys prioritzarien rendibilitats a curt termini i es dedicarien amb massa insistència a fer immobles o a gestionar peatges d'autopistes. Tot plegat es menjaria part de la competitivitat de les empreses alemanyes i faria que deixessin de vendre a la resta del món. Fins i tot es podria produir que Alemanya passés a tenir menys renda per càpita que d'altres zones d'Europa.
De qui seria la culpa, tot aquest desgavell? De ningú en particular; arreu hi ha bones persones. La culpa seria de la unió de transferències i dels incentius distorsionats que estaria generant. És per aquest motiu que no la volen. I no per manca de solidaritat. De fet, els països rics d'Europa han aportat 95 milions d'euros a l'economia espanyola des de mitjan anys vuitanta, quan aquesta es va incorporar a la comunitat europea. I sovint s'ha agraït la seva generositat i les oportunitats que s'han generat. Una generositat que té la seva lògica; sense una certa solidaritat les desigualtats es poden fer insostenibles. Més difícil de veure és la lògica d'una altra xifra. El dèficit fiscal de Catalunya cap a la resta de l'Estat espanyol acumulat en el mateix període puja a uns 300 milions d'euros.
L'Estat espanyol és una unió de transferències. Sostingut amb el discurs de la solidaritat. Una solidaritat malentesa, m'afanyo a dir, perquè la solidaritat no només és bona sinó necessària en l'economia. Però per fer-la possible i sostenible en el temps, primer cal fer lloc per a l'eficiència i la generació de riquesa. La crisi del deute es produeix pel refús del centre d'Europa a fer una unió de transferències. I no ho refusen per manca de solidaritat (tot i que en algun moment potser haurien d'afluixar) sinó per por que aquesta unió posés fi a la seva prosperitat i a la de tot Europa.
