Sobre l'escola catalana
La sessió continua. Jo ja havia arxivat a l'escriptori la primera declaració del senyor Wert on esgrimia la seva pretensió d'espanyolitzar els nens catalans, i ara resulta que només era el preludi de l'obra que estaven assajant al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte des de fa qui sap quan. Aquesta setmana el ministre s'ha tret de la màniga un avantprojecte que pretén millorar la qualitat de l'educació pública esborrant del mapa, com si es tractés d'un simple joc de màgia, el paper integrador de la llengua catalana als nostres centres d'ensenyament. El tema ha tornat a ser trending topic als mitjans de comunicació, però aquesta vegada no fa gens ni mica de gràcia; l'etiqueta #espanyolisado que havia fet córrer el cava de la ironia i de la broma jocosa a les xarxes socials, en multitud de cartes i rèpliques al ministre, totes farcides de catalanades i d'acudits, ha pres matisos dramàtics.
Tot plegat cansa, esgota, sobretot perquè al darrere d'aquest nou atac a la llengua pròpia del país hi ha una intencionalitat política clara i una miopia cultural enorme, increïble, capaç d'utilitzar la matèria educativa com una arma política llancívola, que és la manera més efectiva de menysprear alumnes i professors i negar-los el mínim d'estabilitat que es mereixen. Per si no n'hi havia prou amb l'estretor pressupostària que afecta l'ensenyament –que indigna, si la comparem amb el pressupost destinat a l'exèrcit–, arriba “Santa Claus Wert” i ens felicita per Nadal amb un pastís d'intolerància, elaborat amb cacau d'informació confusa, i de qualitat pèssima. De manera inevitable, aquesta setmana he recordat un model d'escola forjat amb l'esforç de molts professors vocacionals que han cregut en un ensenyament públic de qualitat. He recordat també un moment únic, quan vaig tenir la sort de fer les pràctiques de magisteri a l'escola de l'Aulet de Celrà, molt a principis dels vuitanta, envoltada de mestres carismàtics. Eren temps de construcció cultural i aquella escola representava la culminació d'un desig majoritari per a un poble en plena transformació industrial i constructora, avui dia prou evident. Allà vaig entendre de quina manera funciona una escola activa i, per primera vegada, vaig assistir a la redacció d'un “ideari de centre”. El mestre excepcional que era l'Antoni Domènech convocava assemblees d'alumnes cada divendres i aconseguia que els nanos de catorze anys cantessin a la coral escolar. Recordo alguna conversa aferrissada als passadissos de l'escola entre ell i la Irene Rigau, l'actual consellera d'Ensenyament. Aquell any els practicants vam haver de substituir-los en alguna ocasió, perquè tots dos començaven a participar en la política i, de tant en tant, s'havien d'absentar de classe. No em puc estar de rendir tribut a l'escola pública de tots aquests anys; l'Aulet ha defensat aquell ideari en temps molt més complexos, amb un alumnat extremadament heterogeni, i ha seguit reeixint, com molts centres d'ensenyament del país, gràcies a l'aplicació de la immersió lingüística i a la capacitat d'integració social i el bon funcionament de les xarxes educatives.
I ara ve un tal Wert i, igual que el banc dolent, que és dolent sense eufemismes, se salta les competències traspassades a la Generalitat. Però el ministre només actua com la mà visible d'un govern que té majoria absoluta i que “ensuma” les debilitats del nou Parlament dibuixat a les darreres eleccions. Ben mirat, no és suficient que els partits i la societat civil fem un front lingüístic comú; davant la crisi econòmica i social que vivim, hi ha la possibilitat que utilitzin l'incompliment pressupostari per intervenir la nostra autonomia. Un govern excepcional sí que seria un bon regal nadalenc.
