Dalí: provocació

“Qui vulgui interessar els altres ha de provocar-los”, diu Salvador Felip Jacint Dalí i Domènech (Figueres 1904-1989), espontani com un herpes que cou i grates amb gustera. L'escriptura daliniana (precisa, exigent i manierista com la seva pintura, “una fotografia feta a mà”), és dissident i polimòrfica, seriosa i frívola, i dansa entre els raonaments de Francesc Pujols i la follia controlada del surrealisme. Dandi excèntric, científic de la premonició, Dalí és autor de narracions histriòniques, inestables, obsessives i brillants. El deliri i les al·lucinacions que van conduir l'artista de Portlligat a una visió paranoica-crítica de la realitat fan una literatura on el que importa no és l'estil ni la sintaxi ni els recursos discursius (desendreçats), sinó allò que diu. Penso en Dalí cada vegada que xuclo el cap d'un llagostí. Ell sap que el mal gust és creatiu: és el triomf de la biologia sobre la intel·ligència. Textos teòrics sobre el surrealisme, manifestos desaforats, i escrits poètics com La dona visible, L'amor i la memòria, La Metamorfosi de Narcís, El Surrealisme al servei de la revolució i El mite tràgic de l'Àngelus de Millet. Articles, proses poètiques i versos publicats en revistes i fulletons; peces teatrals, guions de cinema i assajos tan essencials com La conquesta de l'irracional. O la gran novel·la Rostres ocults, ambientada a la segona guerra mundial. El millor, però, és la seva obra autobiogràfica, El diari d'un geni i la Vida secreta de Salvador Dalí, un text trifàsic entre la veritat, el somni i la teoria artística: una maniobra persuasiva i perversa sense parió. Dalí és memòria, irreverència i queixa, i m'ha abocat al plaer de la recreació onírica, a la confusió realitat/ fantasia, als fantasmes del desig, a la fascinació per la vida intrauterina. I sobretot, admiro la seva incontinència verbal i l'exploració escrita del subconscient. Però jo als set anys no volia ser Napoleó.