La fi

He estat a la casa de Nostradamus, a la Provença, i n'he acaronat la porta amb la mà estesa. La mateixa mà que ha agafat fort una de les cadenes que hi ha a Xixen Itzà i a Tikal per no caure rodolant piràmide avall. Amb el tou dels dits he girat els fulls de la darrera Bíblia que ha editat Proa i que, també tan bé, ha il·lustrat Perico Pastor, buscant el llibre de l'Apocalipsi. Psicomotricitat fina. Vaig pitjar la tecla de reset a l'ordinador, tement que l'efecte 2000 ho fes saltar tot en doina. Vaig viure el trànsit del 2000 amb especial neguit perquè s'havia d'acabar el món ja aleshores. I vam cantar a aquella fi, i vam riure molt a la ràdio amb la idea de la consigna anarquista. M'he llegit la novel·la de David Monteagudo Fi. I parlo només d'uns quants exemples. La llista de finals és prou llarga. I no és que tingui cap fixament estrany, ni m'he comprat cap búnquer, ni cap arca de Noè.

L'expectació que ha generat aquests dies la fi del món associada al jeroglífic maia de Tabasco sí que ha estat tema del dia mundial ara que hi ha Twitter, però també antigament els pronòstics fatalistes dels profetes feien el seu forat.

La fatalitat, la idea que tot se'n vagi a rodar, que no hi ha res que cent anys duri, la tenim incorporada. I sortim dels neguits del dia a dia quan se'ns posa data al calendari, convençuts que, passada l'hora, el món seguirà girant. De seguida hi ha qui diu que no s'havia fet una lectura ajustada dels pronòstics dels maies, o que de fet no parlaven de la fi del món sinó d'un canvi de cicle. És clar que els cicles maies eren de cinc mil anys. I a Catalunya ahir al Parlament es va elegir un president amb el propòsit de capgirar un cicle més curt. L'operació política més transcendental dels últims tres-cents anys, la que busca en certa manera que s'acabi un cert món, i que en comenci un altre.

Perquè en tots aquests pronòstics es parla de fi per tornar a començar, com en la teoria que la matèria, l'energia, no desapareix, que es transforma. Fins i tot com en aquest tió que alimentem perquè cagui.

És veritat que davant la idea de canvi, i de la sola idea d'una consulta sobre l'autodeterminació, d'una Catalunya independent, pugen de to els auguris apocalíptics, sonen les set trompetes, els set segells i les set copes. Qui diu que no s'acaba un cert món?