LA COLUMNA
Pla encara sorprèn
El llibre que Narcís Garolera acaba de treure –l'edició revisada a fons d'El quadern gris– ens permet una nova lectura de l'obra mestra de Josep Pla. És un bon exercici, no exempt de sorpreses, comparar aquelles notes del jove Pla amb altres escrits seus posteriors. Dijous farà 94 anys que Pla blasmava l'arquitectura del Palau de la Música. El definia com un local “horrible, indescriptiblement desgraciat”, “un frenètic panorama de guix i de majòlica”.
No era l'únic periodista d'aquell temps a qui provocava frenesia aquest edifici de Domènech i Montaner. Deu anys després, potser influït per Pla, Manuel Brunet titulà així un article a Mirador: “És redimible el Palau de la Música Catalana?” Ho argumentava: “És redimible tot aquest frenesí de pedra i rajoleta? Hem pensat alguna vegada si seria possible esporgar tota aquesta vegetació, si podria tallar-se el salze i si, obrint aquells finestrals modernistes, fugirien les Walkiries i si l'aire podria matar la vegetació i endur-se'n aquell fum que surt uns quants pams més amunt de la testa de Beethoven?”
En el cas de Pla l'animadversió que li provocava l'auditori projectat per Domènech i Montaner no abastava pas la resta de la seva obra ni el conjunt de l'arquitectura modernista. A la guia de Catalunya publicada el 1961, Pla posava l'autor del Palau al costat de Gaudí, Puig i Cadafalch i Sagnier, “arquitectes genials i dignes d'atenció”.
L'admiració de Pla per Gaudí quedà ben palesa en l'Homenot que li dedicà. El comparà amb Ramon Llull, “en un altre terreny”. Sense arribar a aquest extrem, diversos intel·lectuals coetanis, com ara Joan Maragall i Francesc Pujols, apreciaren l'obra d'Antoni Gaudí, tal com diu Daniel Giralt-Miracle en el seu Gaudí essencial.
Domènech i Montaner no va rebre mai cap indulgència plenària de Pla. L'any 1972, a l'Obra Completa, encara insistia a definir el Palau com “una sala delirant, inquietant i desordenada”. Aclaria, però, que no en demanava pas la demolició, com feien altres.
