Valdés

Més enllà de les repercussions en l'àmbit estrictament esportiu (equip, club, massa social...), la notícia que Víctor Valdés vol abandonar el FC Barcelona és un indici més que la voluntat de les persones se situa per sobre de les relacions de dependència, fins i tot en el cas de dependre d'una institució poderosa i de prestigi reconegut com és el Barça. En un país que viu sensibilitzat per l'anomenat “dret a decidir”, no hi hauria d'haver cap inconvenient a respectar la decisió de Valdés sobre el seu futur, ni se li hauria de fer cap retret. I el mateix que demanem per a Catalunya, ho hem de saber donar, sense recórrer a l'amenaça, la por, la desqualificació o l'insult. Perquè si en el minut 17 amb 14 segons som capaços de cridar “Independència”, no li podem negar l'exercici del mateix dret al porter titular quan soni el seu nom per megafonia o cada vegada que toqui la pilota. Una altra cosa és que el Barça (o els seus aficionats o seguidors) es preguntin a si mateixos si el motiu que ha impulsat Valdés a abandonar el Barça té a veure amb una raó personal o, si en canvi, té a veure amb una raó general embrionària que està passant desapercebuda enmig d'aquest llarg període d'èxits. Ho dic perquè a la fugida de Valdés se n'hi han de sumar, almenys, dues més de sonades i força recents. L'estiu del 2010 va ser l'ivorià Touré Yaya qui va exercir el seu “dret a decidir” en direcció fora del Barça. I l'estiu del 2012 va ser Pep Guardiola.

Ser “més que un club” o, fins i tot, ser el millor club del món, o un dels millors, comporta lligar la millor plantilla però, sobretot, exigeix garantir un model perfecte de dignitat humana per a les persones que formen aquesta plantilla. Així, fitxar pel Barça no pot ser mai equivalent a una condemna per a un jugador, de la qual no té la possibilitat de desfer-se'n, sinó que ha de proporcionar una condició de llibertat permanent, sense límit.

És possible, com s'està dient, que Valdés no hagi encertat “la forma i el moment” d'anunciar que abandona el Barça; però “la forma i el moment” formen part del seu “dret a decidir” i mereixen el mateix respecte. Catalunya ha trigat tres segles a exercir el “dret a decidir” i també es diu que ha equivocat “la forma i el moment”, un recurs retòric demagògic.