El dia de la marmota

El febrer del 1978, a la revista Canigó es va publicar una taula rodona sobre la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya, en aquells moments en discussió. Miquel Roca, per exemple, deia: “L'Estat espanyol no és sinó la resultant d'unes nacionalitats a qui correspon definir ara lliurement, pactadament, quines són les competències i quina és l'estructura de l'Estat. Per tant, de la mateixa manera que quan definim les institucions autonòmiques, quan parlem de les competències el que fem és que les nacionalitats extreguin de la seva sobirania originària les competències que cedeixen a l'Estat perquè les administri en l'interès general de totes les nacionalitats” (el subratllat és meu). Cal afegir l'anticentralisme d'un altre membre de la taula, Adroher Gironella, en nom del PSC (C). Perquè abans, estimats joves, hi havia dos socialismes a Catalunya. I un bon dia es van unificar i mai més s'han entès. Que no us sorprengui que ara trobem socialistes catalanistes i socialistes espanyolistes: ve dels orígens de la unificació i d'haver entrat en la federació del PSOE.

En el mateix número, Quim Monzó publicava una divertida recepta, el primer plat de la qual es diu “Constitution Salad”, i que comença així: “Agafeu un perro separatista de mierda, altrament dit aborigen catalán (cif. «El Imparcial»), netegeu-li les orelles, i els narius, i introduïu-li una mica de julivert per l'anus. Feu-lo bullir a foc lent durant cinc o sis hores. Quan estigui ben escaldat, arrenqueu-li la pell a tires i talleu-li, amb suavitat, la llengua.” La resta encara és millor.

Cito aquestes coses perquè seria bo que ens capbusséssim –via digital o via paper– en declaracions del passat recent. És molt i molt sorprenent: dèiem les mateixes coses, estàvem igual d'indignats i proclamàvem de la mateixa manera la nostra sobirania. I no parlo de l'època Pla-Cambó, ni de la d'Ortega y Gasset (perdoneu que no em posi dreta), sinó de quan va començar la transició, de quan es van gestar les actuals lleis.

És depriment. I et fa pensar en aquell eslògan de Xirinacs: “Poble català, posa't a caminar.”