L’ascens de Mikhaïl Gorbatxov al capdavant de la Unió Soviètica va ser un bri d’aire fresc en un règim atrofiat i un canvi de paradigma en el panorama internacional. Va aixecar el teló d’acer, va normalitzar les relacions amb Occident i la Xina i va allunyar –fins ara– l’amenaça d’una guerra nuclear entre els dos blocs. No se’n va sortir a casa. La crisi d’una economia frenada per l’esforç militar –i una poc visionària llei seca– li van desgastar el suport popular. Va trobar una forta resistència interna i altres figures el van sobrepassar en esperit aperturista. Finalment, molt a contracor, li va tocar dissoldre l’URSS que havia volgut canviar. El seu socialisme amb rostre humà no interessava a la vella guàrdia soviètica i encara menys a Occident.