Hi ha una generació boníssima d’escriptors que es van forjar en el periodisme, que és com dir que s’han engrandit des de baix, arromangats fins als colzes per amassar una llengua que tingués les qualitats del bon pa de taula, cruixent per fora i salivós per dins. Espinàs era un d’ells, el més eficient dels que ha donat la fornada de la segona meitat del segle XX. Era el revers afectuós del que havia representat el malcarat Josep Pla per a la generació anterior, però tenia la mateixa obsessió per la claredat, la passió pels viatges, l’aversió a la pedanteria i la concepció de la literatura com un fenomen horitzontal que hauria d’arribar a totes les capes socials, fins i tot les que no tenen l’hàbit de llegir. Avui a la panera hi posem futilitats. Com trobem a faltar la llesca saborosa d’Espinàs.