Quina mania amb els símbols! Amb els nostres, amb els seus i amb els de més enllà. Quina obsessió a destruir icones, a cremar, a serrar, a robar, a pintar...; en definitiva, a ser un brètol en tota regla. Tot plegat perquè es té la infantil idea que, destruint l'emblema, també s'ensorra el que hi ha al darrere. Són així de capsigranys, de curts de gambals. Els símbols es destrueixen, amb el dolor que comporta per a qui suposa alguna representativitat. Però quan passa el dolor i l'emprenyament, després es continua endavant, amb més empenta, més decidits encara, si és possible. El darrer atac s'ha perpetrat a la Porta dels Països Catalans, a la Catalunya del Nord. S'han endut allò més preuat, però no podran fer res contra l'esperit d'un poble que ho té més clar que mai.