Lladres i serenos

A la ciutat, les clavegueres fan pudor. Al camp, els femers desprenen una ferum ben poc agradable; de fet, ja se sap que a les basses de fems més d'un hi ha caigut i s'hi ha quedat. La nit és fosca i qui més qui menys no sap on posa els peus; o té poca cura d'on es tenen converses poc afortunades pensant-se que la penombra tapa qualsevol responsabilitat. A la nit és més fàcil entrebancar-se, equivocar-se i empastifar-se els peus dins del femer. La política espanyola viu immersa en el seu pitjor malson. Els seus protagonistes caminen a les palpentes entre la foscor i la boira, sense saber on recolzar-se; sense saber si han trobat un suport real o si el tronc on s'aguanten s'esmicolarà podrit i tornaran a caure per terra. Problemes de la nit. Radiografia d'una nit massa llarga, terroríficament llarga.

Tinc la sensació de viure envoltat de lladres i serenos; ara bé, tots ells força barroers. Delinqüents de baixa estopa i serenos innocents que fan els ulls grossos. Crec, però, que tant els uns com els altres són la punta de l'iceberg que amaga un sistema que pateix des de la base, des del que per a segons qui és la pròpia essència d'una nació artificial: la monarquia espanyola. Quan la Casa del Rei queda sota sospita (i a més, fundada), qualsevol altra martingala pot ser creïble, per poc versemblant que sembli. Fa poc, un amic meu alpinista em comentava que, en baixar de l'Aconcagua, els diaris de Mendoza el van posar al dia, amb pèls i senyals, de la corrupció a Espanya. És la imatge que dóna el país: passos agegantats cap a l'ideal de república bananera (més real encara amb la crisi de la monarquia com a tema estrella de l'agenda política del país).

Alguns polítics (i no pas poc importants) han caigut de les seves torres de marfil i s'han enfangat. Eren torres ben poc estables, construïdes amb fonaments poc armats. Torres fonamentades en el clientelisme, les comissions i les veritats interessades. I el poble que fins ara els respectava i admirava –fins i tot com a icones d'èxit de l'ascensor social– els comença a depreciar. I molt! La corrupció encara ha fet més incrèdul el poble sobre els seus representants a les institucions, més a Catalunya, on qui més qui menys ha viscut sempre amb la imatge mediàtica de l'oasi català.

L'oasi s'ha assecat i s'ha quedat només amb un bassal ple de fang on aquells qui abans s'abeuraven i feien la becaina a l'ombra de les palmeres –devien ser les de la ronda litoral– ara es desperten descol·locats assumint que aquella bona vida era fruit d'un miratge. Un miratge que entre tots (periodistes, polítics i votants) vam ajudar a construir durant gairebé trenta anys. Catalunya, igualment com Espanya, ha de fer net. Així ho va dir el president Artur Mas, que desgraciadament els molts anys de govern també han acabat passant factura al seu partit. Qui més ha governat, a Espanya i a Catalunya, més s'ha enfangat. També és lògic.

Els catalans han canviat radicalment el xip: d'un oasi bucòlic a reviure la trilogia d'El Padrino (1972, 1974, 1990). Sencera. Els catalans s'enfronten a un escenari de corrupteles, complicitats, negocis fraudulents i espionatge que deslegitima tota l'essència de la democràcia. Un sistema controlat per poques famílies que obren i tanquen portes segons convé, un sistema que funciona per als qui tenen padrins o per als prou agosarats a desafiar-lo essent outsiders (que també n'hi ha, només faltaria). Catalunya no necessita tapar-se les vergonyes ràpidament i de qualsevol manera justificant-se amb el procés sobiranista; Catalunya necessita afrontar el procés sobiranista havent fet net, amb garanties, i havent relegitimat el seu sistema polític.