Escenes de la Setmana Santa

Sóc d'una generació que té prou perspectiva històrica per adonar-se de fins a quin punt la Setmana Santa s'ha esbravat i per entendre que la manera com la societat d'avui s'aproxima als actes que l'evoquen no té res a veure amb l'excepcionalitat, el plom i l'ofec d'aquells dies de la nostra infància en què els cinemes i els bars tancaven, les ànimes com cal s'encongien i pels carrers hi havia fins i tot qui reprovava les rialles espontànies. A Llagostera, el meu poble, en els explotadíssims escenaris del nucli antic, al voltant d'una església que conserva la imponent presència arquitectònica d'uns temps en què els homes vivien i morien sota la seva ombra, fa tres anys que s'organitzen unes representacions que s'anomenen escenes de la Passió.

Són recreacions d'episodis que coneixem sobradament, que els de la meva edat més que aprendre vam interioritzar i que, creients o no, formen part del nostre imaginari religiós i del nostre llenguatge. Quadres escènics del Sant Sopar, de la Captura, del judici d'Herodes, de les negacions de l'apòstol Pere abans del cant del gall, de la inhibició de Pilat rentant-se les mans, de la desesperació i el suïcidi de Judes i, és clar, de la crucifixió de Jesús. Representacions en les quals actuen més de cent persones, que desperten i convoquen una gran expectació, que cada any es recreen de manera més sofisticada i que em penso que s'han de considerar tot un èxit. Aquestes escenes de la Passió del meu poble, així com el viacrucis de Sant Hilari o el d'Olot i les múltiples processons que es fan arreu, són actes que, més enllà de si són o no expressions sinceres de religiositat popular, tenen l'evident utilitat d'omplir les hores i les agendes d'aquests dies i, a més, formen part de la promoció econòmica i turística, que tots els pobles persegueixen. També són actes sobre els quals es diposita una mirada que depèn moltíssim de l'edat dels ulls que la projecten.

Els més grans, fets als rigors i a les espessors d'abans, hi deuen detectar frivolitats i lleugereses imperdonables; els de la meva generació i fracció ideològica, que durant tants anys havíem serrat les dents i arrufat les celles davant d'aquesta hegemonia temporal d'una religiositat que els nostres ascendents en la visió del país tant havien combatut, ja fa temps que hem descobert que no és aquí on resideixen els nostres adversaris. Però el que probablement desperta més curiositat és la mirada franca i confiada dels més petits, la dels autòctons i la dels fills d'altres tradicions culturals i religioses. Com deuen copsar la crueltat de les escenes de la Passió?

Com els arriba a ells, que no han conegut aquella exaltació gairebé morbosa del dolor i del martiri que de manera tan inquietant es recreava en el catolicisme de la nostra infantesa? A vegades la mirada de l'altre convé, i a vegades pensem que només són les altres societats les que han contret mèrits per convertir-se en matèria per a antropòlegs.