Els quatre errors del PP

Els escàndols estan, l'un rere l'altre, sobre la taula. Els silen­cis gene­ren alarma, pel que no diuen, però sí expres­sen en la seva densa opa­ci­tat. La lle­ta­nia de noms afec­tats, molts més que una sos­pita rància del pas­sat. Els comp­tes exac­tes, qui sap si algun dia se sabran. Però la monu­men­ta­li­tat de l'enigma Bárce­nas no la salta ni un lle­brer encara que tin­gui potes de cavall. El PP ronda temerària­ment el pre­ci­pici, ja que des de l'època d'Aznar no va ser capaç de tan­car la porta a l'afluència d'un seguit de per­so­nes que van ater­rar al par­tit per l'esquer del poder, orfes a vega­des de prin­ci­pis, ni tan sols aquells que van ani­mar un seguit d'indi­vi­dus, de tarannà polític i con­dició molt vari­ats, però que sus­ten­ta­ven un emblemàtic axi­oma que s'ate­nia a sen­gles coor­de­na­des: recon­ci­li­ació naci­o­nal i reforma política del sis­tema ante­rior.

D'altres van ende­vi­nar en el sis­tema pre­ce­dent sen­zi­lla­ment el seu tram­polí cap al poder, sense cap altra mística que la con­tinuïtat sociològica en dis­si­mu­lació: el post­fran­quisme sense que ho apa­rentés. Eren joves pro­me­ses de la matriu pre­ce­dent, cadells de famílies afins que havien gau­dit dels abun­dants pri­vi­le­gis del decenni dels sei­xanta, i el futur dels quals no els va inqui­e­tar fins als pri­mers esbu­fecs ter­mi­nals del dic­ta­dor. Com a la seva edat podien renun­ciar al seu bri­llant futur pel sol fet de ser engan­xats ben bé en el tall del canvi polític i gene­ra­ci­o­nal? Aquesta era la qüestió que els ener­vava per l'alta dosi d'inse­gu­re­tat. Amb molt escas­ses excep­ci­ons, quasi tots van optar per l'aven­tura d'UCD. Allà hi havia gran part dels meus amics, con­vençuts que Adolfo Suárez, Martín Villa, Lan­de­lino Lavi­lla, Leo­poldo Calvo Sotelo, etc. acon­se­gui­rien rete­nir, amb astúcia i experiència, la clau de la porta d'aquest futur impro­ba­ble, tot i que pre­su­mi­ble. A curt ter­mini la van encer­tar: la idi­o­tesa d'un Arias Navarro fora de lloc i extem­po­rani (va ser el Rei el geni que es va treure de la màniga aquest assaig inau­dit de con­tinuïtat?), aviat va capo­tar; i Adolfo Suárez va ofe­rir la seva gene­rosa pers­pec­tiva als joves cadells de les famílies del règim dis­po­sats a sal­tar les bar­re­res amb la fina­li­tat de con­ti­nuar en el poder. L'eixe­le­brat “error, immens error” de Ricardo de la Cierva a El País, nomes cris­tal·lit­za­ria a mitjà ter­mini, força després de la Cons­ti­tució de 1978.

El pro­blema va sor­gir quan els “joves turcs” –així s'ano­me­na­ven les joves pro­me­ses inci­pi­ents, ja una altra gene­ració– van arre­me­tre con­tra els de sem­pre, van del­mar la uni­tat (?) de la UCD al Congrés de Palma de Mallorca (1981) i van fer bocins aquell somni d'Adolfo Suárez, incapaços de com­par­tir amb ell el seu alt grau de gene­ro­si­tat en el canvi polític. Imme­di­a­ta­ment es va ini­ciar la diàspora, i, a par­tir de 1980, en un dego­teig cons­tant, van emi­grar a l'AP de Manuel Fraga, que anhe­lava com­pon­dre un cen­tre­dreta únic a l'Estat espa­nyol, encara que fos a costa d'embru­tar, o mis­ti­fi­car, el puri­ta­nisme i la mística d'un con­cepte polític moral­ment i subs­tan­ci­al­ment dife­rent: el que a la UCD era ànsia de poder sense cognoms, a AP era un ide­a­lisme de prin­ci­pis, pot­ser menys arbi­tra­ris a l'hora de subs­tan­ciar una oferta elec­to­ral. Fraga havia tin­gut un fracàs previ: el seus “set magnífics”; error immens que va poster­gar fins al 1982, després d'una moratòria de sis anys que la seva inex­periència para­do­xal no li va per­me­tre esqui­var. El seu segon error seria aco­llir aquest tro­pell d'ambi­ci­o­sos, després del dal­ta­baix elec­to­ral de la UCD aquest any.

El ter­cer error de Manuel Fraga es va basar en la seva pecu­liar manera d'enten­dre la gene­ro­si­tat política: els que van arri­bar de fora van tenir pri­o­ri­tat sobre els de casa. Així es van pro­duir la matus­se­ria d'Hernández Mancha, després de les vacil·laci­ons de Miguel Her­rero de Miñón. Arran d'aquesta dis­tracció, jo vaig fir­mar un arti­cle a La Van­guar­dia titu­lat Las pri­sas de Don Manuel, que em va supo­sar alguns anys de dis­tan­ci­a­ment i de rup­tura amb ell. La resta ja és de sobres cone­guda: 1989, arriba el tri­omf d'Aznar i del PP. Va ser l'assalt defi­ni­tiu dels exmem­bres d'UCD i d'una nova gene­ració de joves cas­te­llans amb clares temp­ta­ci­ons naci­o­na­lis­tes espa­nyo­les. Se'ls va conèixer com el “clan de Valla­do­lid”. I aquí va començar el ball d'escàndols amb el cas Naseiro-Palop-Sanchís... Com temia, les coses ja no van can­viar, al con­trari, sigil·losa­ment van tra­mar la xarxa dels seus interes­sos fins a cris­tal·lit­zar el 2000 en una majo­ria abso­luta que va des­tros­sar l'espe­rit fun­da­ci­o­nal del PP (aquell somni de Reforma Democràtica Espa­nyola i el seu afe­gitó català de Reforma Democràtica de Cata­lu­nya).

Algú pot no per­ce­bre l'alè de la meva teo­ria ara? Actu­al­ment, el PP és el govern de l'espe­rit de l'ex-UCD, amb els seus homes i el seu res a veure amb l'ide­a­lisme ini­cial de la “recon­ci­li­ació”. El 2004 Aznar con­suma el quart error: l'elecció de Mari­ano Rajoy com a suc­ces­sor, que ara –segons diu la premsa de Madrid– li oca­si­ona un “des­con­ten­ta­ment amb la falta d'impuls del govern de Rajoy i la situ­ació d'Espa­nya, encara molt expo­sada al res­cat” (El Mundo, 7-IV-2013). Més que mai, l'altra part del binomi fun­da­ci­o­nal urgeix: On dorm la reforma impres­cin­di­ble del sis­tema? O hi ha una grandíssima reforma –fins i tot cons­ti­tu­ci­o­nal– o hi haurà una rup­tura a des­temps, però necessària. És la suma de tants errors suc­ces­sius, que invo­quen com mai el comte de Lam­pe­dusa, en comp­tes de la UCD.