Ens espien
En les pel·lícules d'espies o d'herois llibertaris –a Batman: el cavaller fosc–, o fins i tot en sèries de televisió com ara The Newsroom i Homeland, ja s'havia mostrat de quina manera el govern dels Estats Units està desenvolupant instruments per a la lluita antiterrorista, plans i programes d'actuació que inclouen un espionatge massiu de milions de converses telefòniques, de correus electrònics i de la informació dipositada dins dels ordinadors particulars.
Els serveis d'espionatge sempre han actuat així: tenen les seves pròpies lleis –poc liberals, sense garanties– i es mouen en la frontera entre allò que és moral i allò que és abominable. Per salvar les democràcies i els seus ciutadans, ¿es poden conculcar els drets dels ciutadans, la seva privacitat i llibertat, amb l'excusa que es fan tots els possibles per salvaguardar-les? ¿Potser no és veritat que exigim dels nostres estats que ens defensin, que siguin capaços de tallar de soca-rel les amenaces i ens felicitem després de cada detenció d'un terrorista? Després dels atemptats, ¿no ens girem contra els serveis d'intel·ligència i els demanem per què no van ser capaços de preveure les ofensives que han costat la vida als nostres conciutadans?
Un tècnic de l'Agència de Seguretat Nacional nord-americana, Edward Snowden, va filtrar fa un parell de setmanes –amb més detalls dels fins ara coneguts– el funcionament del projecte Prism, un programa de vigilància que recopila registres telefònics de milions de persones, a més de correus electrònics, vídeos, xats, fotos i dades sobre descàrregues d'arxius. Ara ja sabem que l'Agència de Seguretat Nacional nord-americana també ha fet pressió a Facebook, Youtube, Google i altres empreses d'internet perquè els lliuressin dades, i tot plegat acaba recordant l'ull omnipresent del Gran Germà totalitari, el guaita omnipresent capaç d'aconseguir tota mena d'informació sobre nosaltres. Aquest és el món que hem creat confiant-ho tot a les comunicacions electròniques, vivint sempre abocats als ordinadors, als telèfons mòbils i a les anomenades xarxes socials: hem obert un camp de batalla immens, i alhora un nou terreny de creixement econòmic i de comunicacions.
El debat és etern i avorrit: llibertat contra seguretat; sacrificar parts de l'una en benefici de l'altra. Els simplistes ens volen fer creure que la societat de la informació perfila una nova política totalitària, en què tots estem sols davant del poder d'uns estats despietats, que no tindran manies a eliminar-nos si veuen en nosaltres una mínima ombra de sospita. L'any 2004, després dels atemptats de Madrid, van trobar l'empremta d'un polze en una bossa de plàstic dins de la furgoneta que els terroristes havien abandonat a Alcalá de Henares. Per un atzar funest, l'empremta coincidia amb la d'un ciutadà nord-americà, Brandon Bieri Mayfield, que mai no havia trepitjat Espanya, tot i que sí que havia defensat islamistes en diversos judicis al seu país i s'havia convertit a l'islam –la seva esposa és d'origen egipci, i havia posat el nom de Sharia a la seva filla…–. No cal dir que la vida de Brandon Bieri –fins que es va demostrar la seva innocència– es va convertir en un infern. Anys després, ha hagut de ser indemnitzat amb dos milions de dòlars.
Els errors hi seran, i també les veritables amenaces terroristes. Les nostres democràcies tenen enemics severs, encara que també és cert que les nostres pràctiques i la nostra demagògia també fan molt per debilitar-la. És Edward Snowden un heroi o un traïdor? Però per què la realitat hauria d'estar simplement en alguna d'aquestes dues categories morals? De la mateixa manera que el conflicte entre seguretat i llibertat no se soluciona amb una fórmula simplista, la posició del que filtra a la premsa i a l'opinió pública el funcionament dels serveis d'espionatge tampoc no és clara, ni permet descansar el criteri simplement titllant-lo de miserable o de valent. Potser Snowden necessita veure's a si mateix com un heroi de les llibertats civils, però amb una mica de bona fe també haurà de reconèixer que ha debilitat un sistema que, tanmateix, seguirà funcionant, ja que l'opinió pública (les enquestes ho confirmen) sembla capaç d'entendre el que s'hi juga en cas d'eliminar-lo. Sovint ens importa més l'ordre que la justícia, sense que això tampoc exclogui sacrificis fatals.
Sembla que l'escàndol per l'espionatge –un fenomen sense el qual no s'entendria, ni seria possible, la política moderna– ha aixecat menys polseguera que els assassinats sense judici i en territori estranger que l'administració d'Obama no ha estat en condicions de negar, i que es duen a terme mitjançant perverses joguines de mort –els drones–. Vistes les reaccions de tots plegats, sembla que ens importen menys les vides humanes –de terroristes o d'innocents– que no la privacitat dels nostres correus electrònics. En l'època de la hipervisibilitat, en què gairebé tothom s'exhibeix impúdicament a Facebook i Twitter, ens continua espantant que sàpiguen coses de nosaltres, encara que sigui per defensar-nos.
Aquest espionatge ha salvat vides humanes, ens diuen, ha frustrat atemptats arreu del món, sobretot ha fet fracassar un atac al metro de Nova York. Que les persones que potser van ser salvades de morir siguin ara les més crítiques no deixa de ser paradoxal i terrible. Que davant dels excessos de les nostres democràcies tinguem una actitud presumptuosa –comparant-les amb l'horror comunista– no deixa de debilitar una confiança que sabran aprofitar els enemics de la nostra modernitat.
