El bot ben ple

He estat dub­tant, per a aquest paper d'avui, entre trac­tar la inau­gu­ració d'una nova i magnífica botiga de calçats a la pla­ceta baixa de la Ram­bla de Figue­res, el mar­tiri de pàgines i més pàgines dedi­ca­des al fut­bol gironí (mar­tiri per als qui no ens agrada el fut­bol, s'entén), l'increïble i patètic error de la Hisenda espa­nyola que fa pixar de riure, la insòlita i enten­dri­dora igual­tat de tot­hom davant la llei i les acti­vi­tats entu­si­as­tes de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, però al final he optat per un tema de què ja tinc el bot ben ple.

Veient la munió de ter­tu­li­ans que pul·lulen per ràdios i tele­vi­si­ons, sem­pre els matei­xos en els dife­rents mit­jans, em pre­gunto què faria tot aquest estol de pre­di­ca­dors apo­calíptics si les coses comen­ces­sin a anar bé. Empre­nya molt de veure i cons­ta­tar com es com­pla­uen (de vega­des s'hi rabe­gen) en les coses que van mala­ment, com es rebol­quen de gust en la fas­ti­gosa crisi. I això de tal manera que fins i tot si, per casu­a­li­tat, treu el nas alguna notícia mig posi­tiva en el camp econòmic, imme­di­a­ta­ment li foten cop mor­tal, no fos cas que fruc­ti­fiqués. Quan passa això, ine­vi­ta­ble­ment em fa l'efecte que tenen por de que­dar-se sense feina, perquè si algun dia la cosa comencés a fun­ci­o­nar mig bé, de què par­la­rien?

Savo­na­ro­les del segle XXI? Val­dria la pena fer-ne un estudi a fons, perquè segur que és un modus vivendi molt ren­di­ble això del com pit­jor, millor. La qüestió és anar pas­sant pels platós, anar parant la mà i, com que només fun­ci­o­nen les males notícies, vet aquí que ara tenen el camp ben ado­bat i tots saben molt bé com s'adoba encara més. És la gran para­doxa: cen­su­rar a tort i a dret la crisi i tot allò que l'envolta, men­tre ells viuen cada cop millor. Hi ha un ter­tu­li­ana de casa nos­tra, que tant apa­reix en els debats de cade­nes espa­nyo­les com cata­la­nes, que es deu haver fet d'or només ron­dant per les tele­vi­si­ons d'aquí i d'allà, com si fos la Belén Este­ban de la política. A aquesta senyora, a mesura que les coses empit­jo­ren, se la veu més con­tenta i ria­llera que mai. Em sona tot a tra­gi­comèdia i de la bona: ter­tu­li­ans que es tiren els plats pel cap en públic i, un cop s'acaba la funció, a cele­brar-ho tots ple­gats, que no decai­gui la festa. I el poble pati­dor, què? Doncs a apli­car-se les reco­ma­na­ci­ons pitar­res­ques de les con­ferències de sant Vicenç de Paül, ja saben.