Opinió

Tres espies

L'allau d'informació no es pot processar de manera immediata, es perd la privacitat de les qüestions d'Estat

El fet que tres per­so­nes sense cap relació entre elles puguin posar en qüestió la segu­re­tat naci­o­nal dels Estats Units és una prova de la vul­ne­ra­bi­li­tat dels governs que han arri­bat a acu­mu­lar tant de volum d'infor­mació que o bé no la saben pro­ces­sar o bé la per­den per les sofis­ti­ca­des avin­gu­des de la informàtica que ha pene­trat en la vida per­so­nal i en la de les col·lec­ti­vi­tats d'arreu del món.

Julian Assange, un aus­tralià roda­mons, es troba des de fa més d'un any asi­lat a l'ambai­xada de l'Equa­dor a Lon­dres. Fuig de la justícia sueca, que l'acusa d'haver vio­lat dues noies, però el tema de fons és que Assange ha estat el pri­mer indi­vidu que ha posat a l'abast públic mili­ons de docu­ments de l'admi­nis­tració nord-ame­ri­cana que són cone­guts com a Wiki­le­aks. Les seves reve­la­ci­ons van ser publi­ca­des per cinc dia­ris de referència mun­dial però és tant el mate­rial com­promès que l'interès infor­ma­tiu ha dei­xat de ser impor­tant. Assange té por que si és entre­gat a Suècia serà tard o d'hora recla­mat per Was­hing­ton, que el jut­ja­ria per delic­tes de traïció. No importa gaire si els papers que reve­len secrets són certs o no. El que no es pot fer és posar en perill la segu­re­tat de la pri­mera potència del món.

L'altre per­so­natge és el sol­dat Brad­ley Man­ning, que hau­ria fil­trat a Wiki­le­aks un vídeo en què es veu com un helicòpter nord-ame­ricà mata un grup de civils a l'Iraq entre els quals hi havia dos peri­o­dis­tes locals que tre­ba­lla­ven per a l'agència Reu­ters. Fou des­co­bert i és jut­jat per un tri­bu­nal mili­tar.

El ter­cer cas és Edward Snow­den, un jove exa­gent de la CIA i de l'Agència Naci­o­nal de Segu­re­tat que hau­ria fil­trat a The Guar­dian i Was­hing­ton Post uns docu­ments qua­li­fi­cats d'alt secret en els quals cons­ten els pro­gra­mes de vigilància mas­siva que el govern de Was­hing­ton està apli­cant a mili­ons d'esta­tu­ni­dencs i que s'ha expor­tat a diver­sos països euro­peus com ara Angla­terra, França i Ale­ma­nya. Es tracta del cèlebre pro­grama de vigilància Prism, que ens té a tots ben vigi­lats. Snow­den vivia a Hawaii la mar de bé, gua­nyava un bon sou, tenia una com­pa­nya balla­rina i, de sobte, ho deixà tot i per motius de consciència va mar­xar a Hong Kong. Volia fer públic el que sabia de la segu­re­tat nord-ame­ri­cana sobre la vida pri­vada de la gent. Els xine­sos es des­em­pa­lle­ga­ren d'ell al més aviat pos­si­ble i ara es troba en una zona neu­tra d'un aero­port de Mos­cou espe­rant un destí que, en tot cas, no serà gens còmode per a ell.

Tres traïdors segons la justícia nord-ame­ri­cana però tres per­so­nat­ges que han posat damunt davall la segu­re­tat d'un país que té més de mig milió de mari­nes donant vol­tes per mars i oce­ans i que té la capa­ci­tat de fer front a tota mena d'ene­mics. La segu­re­tat, però, ja no es mesura només per la força, sinó per l'eficàcia per sot­me­tre pos­si­bles ene­mics. És més, la segu­re­tat ja no és un pri­vi­legi dels més forts sinó que està a l'abast de mino­ries, d'indi­vi­dus i de per­so­nat­ges anònims que poden tenir accés als secrets més pre­uats dels estats pode­ro­sos.

Els que hem cone­gut en directe la guerra freda en les seves vari­ants mili­tars, ideològiques i de segu­re­tat sabíem que l'espi­o­natge era comú en tots els països dels dos blocs. S'espi­ava més selec­ti­va­ment, amb més pro­fes­si­o­na­li­tat, arris­cant la pròpia vida. Els angle­sos en foren mes­tres i els rus­sos i ame­ri­cans també. Se ser­via dos sis­te­mes con­tra­po­sats. El pro­blema ara és que tot està bar­re­jat. No hi ha una potència clara­ment hegemònica ni secrets que es puguin emma­gat­ze­mar en un sol lloc. El núvol i les xar­xes soci­als fan inútil l'espi­o­natge clàssic. Avui es mane­gen els docu­ments des de din­tre dels estats. Per voler acon­se­guir diners, per clàusu­les de consciència i per lleu­ge­resa dels agents. La rea­li­tat és que com més se sap més vul­ne­ra­ble és la soci­e­tat glo­bal res­pecte a les acci­ons que poden pren­dre els que tenen el poder polític i mili­tar.

Karl Pop­per par­lava fa molts anys de la difi­cul­tat de pro­te­gir alhora la lli­ber­tat i la segu­re­tat. Deia que no hi ha lli­ber­tat si l'Estat no l'asse­gura i, contrària­ment, només un estat con­tro­lat per ciu­ta­dans lliu­res pot ofe­rir una segu­re­tat rao­na­ble. Tenim més infor­mació que mai. Se sap gai­rebé tot. Però des que la segu­re­tat ha pas­sat a ser la pri­o­ri­tat dels governs democràtics occi­den­tals hem entrat en un període de temor gene­ra­lit­zat, fins al punt que les pors ocu­pen els reduïts espais de lli­ber­tats que cada vegada estan més amenaçats. És habi­tual que el ciu­tadà vis­qui tran­quil amb la segu­re­tat que li atorga l'Estat. Però la nove­tat avui és que els que manen han per­dut el con­trol de la velo­ci­tat del canvi i ja no tenen l'hege­mo­nia sobre la segu­re­tat. Hem creat un món en el qual un sol indi­vidu pot entrar a les entra­nyes del Pentàgon, de la CIA o de l'exèrcit xinès o rus i des­co­brir els secrets més valu­o­sos per a la segu­re­tat de tot­hom.

Els tres per­so­nat­ges per­se­guits per la justícia nord-ame­ri­cana per traïdors aca­ba­ran amb difi­cul­tats per viure en lli­ber­tat perquè han trans­gre­dit les lleis dels Estats Units. Però aquest no és el pro­blema ni tam­poc la causa de les pre­o­cu­pa­ci­ons dels polítics d'avui.

La qüestió és que l'allau d'infor­mació que cir­cula pel núvol i per les xar­xes soci­als no es pot pro­ces­sar de manera imme­di­ata, es perd la pri­va­ci­tat de les qüesti­ons d'Estat, estem tots espi­ats per­tot arreu i no sabem ni per a què ni qui uti­litza les nos­tres dades. El dret ha acom­pa­nyat sem­pre tots els avenços de la història. Sem­pre que s'han produït inno­va­ci­ons, progrés tècnic o econòmic, hi ha hagut direc­ti­ves que han mar­cat les regles de joc.

No hi són en l'eco­no­mia i les finan­ces, tam­poc en la infor­mació i els secrets dels governs que poden ser entre­gats a qui sigui per per­so­nes anònimes que tre­ba­llen din­tre de les estruc­tu­res de poder de qual­se­vol estat o empresa mul­ti­na­ci­o­nal. Quan la segu­re­tat és tan pri­o­ritària, les lli­ber­tats se'n res­sen­ten peri­llo­sa­ment.

Si el pre­si­dent Obama diu que no és pos­si­ble garan­tir un cent per cent de lli­ber­tat i un cent per cent de segu­re­tat, ens està insi­nu­ant que la lli­ber­tat és la carta per­de­dora en el procés que començà l'11 de setem­bre de 2001 quan dinou estran­gers, de pro­cedència musul­mana, s'immo­la­ren i feren caure els símbols més emblemàtics de la cul­tura i de la política dels Estats Units i, per tant, de tot el món democràtic. Men­tre les ame­na­ces glo­bals aug­men­tin, o el que ens sem­bla que són ame­na­ces glo­bals, l'atrac­tiu per la segu­re­tat i l'ordre serà pri­o­ri­tari entre majo­ries de per­so­nes que no volen viure sota la por. Com deia Tony Judt, un “règim auto­ri­tari esta­ble serà sem­pre més desit­ja­ble per la majo­ria de la gent que un estat democràtic en fallida”.

Hi afe­geixo que la fallida d'un estat, d'una nació o d'un poble és ine­xo­ra­ble quan la lli­ber­tat és tre­pit­jada pels matei­xos gover­nants o per la força de l'eco­no­mia que és con­tro­lada per potències estran­ge­res. El que han posat en relleu els tres espies que fugen de la justícia ame­ri­cana és que l'Estat és més vul­ne­ra­ble que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.