Què hi falta, i no qui hi sobra

“Al PSC real hi falta gent, no hi sobra ningú.” És la resposta de l'alcalde de Terrassa i d'altres a la carta del secretari d'acció política dels socialistes, Antonio Balmón, publicada a El Periódico. Un text en què obria la porta de sortida als crítics, considerant que, al partit, “en sobren alguns” que definia com a “professionals de la polseguera”, citant Nadal, Geli i Ros. L'article ha obert una nova ferida en la masegada família socialista i alguns han demanat a Pere Navarro que el faci rectificar.

Són les conseqüències d'obrir un debat de noms, polèmica que afegeix llenya al foc i amenaça de calcinar un partit en profunda crisi interna des que va sortir del govern, però que el procés sobiranista sembla haver portat al límit. A un excés de veus que s'expressen més enllà de la direcció, s'hi suma la inflexibilitat d'una cúpula que limita el debat a les decisions congressuals davant de l'efervescència dels seus, àvids d'opinió i diàleg i, en alguns casos, necessitats de matisos. No és el mateix el PSC de l'Hospitalet de Llobregat que el de Girona. I aquesta pluralitat explica que, mentre que Núria Marín abandera el no a la independència, Juli Fernández vegi bé anar a la Via Catalana.

Mentre s'omplen planes amb qui hi sobra, potser l'anàlisi és què hi falta i si la formació té una posició clara i consensuada davant de la consulta sobiranista, que és el que, a hores d'ara, es planteja des del govern de CiU amb el suport d'ERC. Perquè, si bé és cert que l'aposta del PSC per la reforma federal de la Constitució compta amb l'aval majoritari dels socialistes, també ho és que molts dels seus la veuen com una resposta insuficient a un debat situat, metres més enllà, en l'estat propi. És el PSC un partit antiindependentista? Com ha de ser la pregunta d'una consulta? I la data? Quins són els arguments que sustenten el seu no a la independència? Es diferencien dels del PP? Són només un exemple de les preguntes a l'aire que, si no hi respon el partit, contestarà algú altre.