Thierry Jonquet: follia

“Taràntula no era cap boig: era un geni”, escriu el francès Thierry Jonquet (1954-2009) a l'extraordinària novel·la Taràntula, que va mig inspirar el film La piel que habito de l'Almodóvar. Jonquet treballa molts anys en geriàtrics i amb nens conflictius. Per això diu que literàriament no inventa res, que ell només observa, viu i llegeix els diaris. És un mestre de la novel·la negra, però també de la recreació fidel d'ambients de prostitutes, transvestits i ionquis. Fa estirar els seus personatges a la llitera quirúrgica i en destil·la la grandesa i la misèria de la condició humana. Com Mary Shelley a Frankenstein, Jonquet crea i destrueix alhora, però amb uns mètodes més sofisticats: opi i hormones. Taràntula és un llibre magnètic, un thriller de terror claustrofòbic. El narrador transformista, la trama en espiral i la investigació psicològica: som davant d'un psicòpata disfressat de cirurgià plàstic que dansa entre l'amor i l'odi cap a la seva dona i la seva filla, cap als seus pacients i cap a ell mateix. Ho vol controlar tot i és incapaç d'estimar, tortura. Quan el lector no sap si està llegint o vivint, la sinistralitat obliga a girar el coll per veure si tens algú al clatell. A la branca principal s'hi embulla un segon fil narratiu. Tots dos topen gràcies a un salt mortal inesperat. Llits rodons i quiròfans improvisats en soterranis, insectes presoners d'una aranya tipa i impotent que se satisfà amb el deteriorament de l'altre, la manipulació física i mental a discreció. Fuets i somnífers. Un piano i dos cignes a l'estany mitiguen el verí i la follia. M'encanta la seva apologia de la transformació fins a les últimes conseqüències. Un mestre capaç d'inquietar amb elegància, gota a gota.