la CRÒNICA
Damunt del teu cadàver
Qui té l'exclusiva de l'ús de la força té la responsabilitat que això comporta
Ara imagina que has tingut un mal dia. Ja saps que quan els mals dies s'encadenen és molt més fàcil que t'envaeixi la boira dels prejudicis i potser per això t'enganxes amb uns veïns marroquins i se t'accelera el cor i la fúria et transporta i acabes abduït pel deliri degradant d'una batussa de carrer. I ara imagina que quan ja us heu assossegat i et fumes una cigarreta i fins i tot has recuperat la capacitat de mirar l'altre, d'escoltar-ne les raons i d'entendre les seves ànsies, arriba la policia i, per un sí o per un no, o per un desaire, o un gest amenaçador, notes una punxada al nucli de l'arquicòrtex i perds les formes i la contenció i, potser, encara no ho sabem, dónes una empenta a qui té el monopoli de la força i de la violència per encàrrec col·lectiu. O potser ni això. I no saps com, caus en l'espiral de la brutalitat i acabes convertit en una fera, o potser, simplement, en un animalet acorralat, en una criatura que ja només lluita per la supervivència, per escapar, per alliberar-se i trobar aire.
I ara, encara que et costi, imagina que t'atrapen deu, dotze o catorze braços musculosos i que t'apliquen un protocol que, segons el director general de la policia, inclou termes com ara estovar per procurar immobilitzar-te i que per fi, després de perseverar durant uns llarguíssims minuts, t'immobilitzen definitivament. I ara, que t'ha arribat l'hora d'aquesta manera prematura i tristíssima, imagina que damunt del teu cadàver giren les pitjors mesquineses d'aquest país.
Si els que t'estimaven, o els que, sense haver-te conegut mai, han contemplat amb horror les imatges del tràgic desenllaç d'un mal dia s'escandalitzen per la desproporció clamorosa en l'ús de la força i s'indignen i alcen la veu i demanen explicacions i exigeixen responsabilitats, els diran que ataquen injustament el model de policia, i el cos dels Mossos d'Esquadra i el partit que governa; o fins i tot Catalunya. I tu ja seràs lluny d'aquestes misèries però, si poguessis, ens contemplaries des del més enllà clamant que no es tracta ni del model, ni dels Mossos, ni del partit, ni encara menys de Catalunya, sinó de l'actuació injustificable d'uns individus concrets, i també pensaries, potser, que si a aquesta acció li donem cobertura corporativa, política o patriòtica, pervertim el cos dels Mossos, la política i el patriotisme.
No cal parlar de les estructures i superestructures del capitalisme, ni de cossos repressius, ni d'esbirros del sistema sinó, simplement, de proporcionalitat i legitimitat. Qui té l'exclusiva de l'ús de la força té l'enorme responsabilitat que això comporta i aquí hem vist excessos incomprensibles desallotjant habitatges i expulsant indignats de la plaça de Catalunya. Hem vist joves que perdien un ull pel fet de manifestar-se i periodistes detinguts i estomacats per haver demanat explicacions; i també un conseller que deia que la seva policia era excessivament tova i que hauria de fer més por. I tu, amb la lucidesa que proporciona el silenci, si poguessis, diries que amb aquests criteris els Mossos seguiran perdent força moral i els obligarem a exercir, cada dia més, la força física.
