Tal com raja
El que fa por de veritat
A mi tot aquest procés també en genera por. Por de quedar-me en un Estat espanyol antidemo-cràtic i en fallida
No tenim ni data ni pregunta, però la campanya a favor del sí o del no en la consulta sobre la independència de Catalunya ja fa mesos que ha començat. Malauradament, però, és una campanya en què uns donen arguments i els altres usen, bàsicament, l'espantall de la por. Un espantall que, com reconeixia el president de l'associació Súmate en el debat Dret a decidir, quan?, organitzat per aquest diari i Alcaldes.eu dimarts passat, pot arrelar entre la gent més gran, la que “podia acabar al cuartelillo si es reunien més de tres persones i havia de córrer davant dels grisos”. Els partidaris del no usen diferents pors que podríem resumir en una frase: “Una Catalunya independent estaria fora de...”. I aquests punts suspensius se substitueixen per Unió Europea, euro, OTAN, etcètera. La veritat és que no són prou hàbils, ja que creuen vostès que hi ha gaire gent preocupada per una Catalunya fora de l'OTAN? I, de fet, l'actual Unió Europea, on governen els estats en funció d'uns interessos econòmics que anihilen les persones, tampoc és què ens interessi gaire... I l'euro? Segur que és dolent sortir-ne –va, ja em crec els economistes–, però què en pensa la gent del carrer?
A mi tot aquest procés també em genera por. Por de quedar-me a l'Estat espanyol, en un estat en fallida absoluta, amb uns líders, que no ciutadans, sense valors democràtics als quals fa por que la gent voti i immers en un procés de recentralització com mai s'havia vist. Un estat que amenaça d'eliminar aquesta merdeta d'autonomia pactada entre uns partits sotmesos a la dictadura dels interessos econòmics de la meseta o a empresonar qui convoqui el poble a votar.
Podem quedar-nos en un país que ens espolia 16.000 milions d'euros anuals; que nega la nostra existència com a nació; en fallida per sempre més, ja que el seu deute és del 100% del seu PIB; amb un atur per sobre del 25%; en què els joves han de marxar per poder guanyar-se la vida; en què es confia en el totxo i en un sistema financer corrupte per sortir de la crisi; en què no s'inverteix en desenvolupament ni s'ajuda els emprenedors; en què s'ataquen les diferents llengües de l'Estat; en què queda bé fer-se fotos aixecant el braç; al qual la Unió Europea crida l'atenció cada dos per tres... Cal què continuï? Si, és cert, algunes d'aquestes coses també les faria segons qui governés Catalunya. Però aquest ja serà el motiu d'un altre article.
