Units contra la sentència

La multitudinària manifestació d’ahir a Barcelona culmina dues setmanes molt intenses de mobilitzacions que han constatat el rebuig total de la societat civil d’aquest país a la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemna a 100 anys de presó set membres del govern català i dos líders socials pel referèndum de l’1-O. L’estat de dret exigeix acatar les sentències judicials, però la immensa majoria de catalans percep aquesta sentència no com un acte de justícia, ni tan sols de dret, sinó com una venjança de l’Estat contra la cúpula del sobiranisme català, perpetrat a costa justament de l’estat de dret, la democràcia i la veritat.

La manifestació promoguda per les principals entitats independentistes, Òmnium i l’ANC, va tornar a exhibir la capacitat de convocatòria del sobiranisme en tant que part fonamental del tronc central de la societat catalana, però la convocatòria en defensa de les llibertats i els drets i contra una sentència que els posa en quarantena va interpel·lar milers de ciutadans més enllà de l’independentisme, més de 500 entitats socials, culturals, polítiques i sindicals i també una representació política que només les servituds electorals van impedir que fos encara més transversal.

La magnitud i persistència de la mobilització el que deixa clar és que la sentència del Suprem no posa fi a res i sobretot no resol el problema polític de fons, que és que una majoria notable de la societat catalana vol decidir el futur de Catalunya en relació amb l’Estat espanyol. Un problema que en qualsevol país democràtic de debò ja hauria generat l’establiment d’un diàleg polític sense condicions prèvies, imprescindible per encarar el problema de fons i per articular les vies polítiques, democràtiques i legals per assolir-ne una solució.