El pacte progressista

L’acord per a la formació d’un govern de coalició entre el PSOE i Podem té aspectes positius, perquè el pacte progressista és el que l’electorat ha reclamat en dues eleccions consecutives i perquè la seva concreció en polítiques socials i econòmiques per a la majoria de la població és el millor antídot contra l’escalada de la ultradreta populista. En tot cas, la discreció i la velocitat amb què s’ha travat, signat i presentat aquest acord, inclosa l’abraçada entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, genera un cert escepticisme, tenint en compte el rosari de retrets i la incompatibilitat que han fet impossible l’acord durant els últims sis mesos. Un escepticisme expectant que s’estén a partir d’ara, d’una banda, a l’obtenció dels suports necessaris per fer efectiva la investidura de Sánchez i, d’altra banda, a la posterior negociació del programa, els ministeris i els càrrecs del futur govern.

Catalunya també té motius per a l’escepticisme davant aquest pacte perquè, si més no en la seva formulació, no mostra cap canvi en la manera com l’executiu espanyol afronta el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, que redueix tossudament i errònia a un problema de convivència interna i de diàleg polític a Catalunya. L’acord polític entre catalans que obsessivament reclama Pedro Sánchez ja va existir amb l’Estatut del 2006 i va ser amputat pel Congrés i reduït a cendra pel Tribunal Constitucional; va ser menyspreat sense miraments. Avui l’acord majoritari a la societat catalana és l’exercici de la sobirania per decidir el futur polític de Catalunya i posar fi a la repressió, l’empresonament i l’exili polítics. Si el futur govern progressista no és capaç d’establir un diàleg al voltant d’aquest consens i es manté enrocat en l’autonomisme farà el mateix que els governs del PP i el PSOE: governarà contra Catalunya.