Una cimera agònica i insuficient

La Cimera del Clima cele­brada a Madrid ha ofert la imatge des­con­cer­tant d’un món malalt que amb prou fei­nes comença a pren­dre consciència de les letals con­seqüències de la seva malal­tia i encara no és capaç de fer el que cal per fre­nar-la. La pròrroga, les cor­re­dis­ses i les nego­ci­a­ci­ons mara­to­ni­a­nes de les últi­mes hores han pro­pi­ciat un agònic acord, posi­tiu pel que fa als avenços col·late­rals, però dece­be­dor en el que és essen­cial: el com­promís glo­bal i efec­tiu dels governs que per­meti reduir les emis­si­ons que, ja ara, estan pro­vo­cant l’emergència climàtica. Si una cosa ha que­dat evi­den­ci­ada en aquesta cimera és la frac­tura exis­tent entre el que la ciència cons­tata, que és la velo­ci­tat crei­xent de la degra­dació del pla­neta i la urgència d’una actu­ació con­tun­dent per atu­rar aquesta dinàmica auto­des­truc­tiva, i el grau de com­promís efec­tiu amb aquesta res­posta que els dife­rents governs i els interes­sos econòmics que ges­ti­o­nen estan dis­po­sats a con­sen­suar.

El got, però, no està buit del tot. La cimera, la mobi­lit­zació juve­nil, la feina de les ONG i de Naci­ons Uni­des han posat la qüestió al cen­tre del debat públic, apel·lant i avançant en la cons­ci­en­ci­ació dels ciu­ta­dans de tot el món. I la pressió social és, en defi­ni­tiva, el que ha d’aca­bar arros­se­gant –o empe­nyent– els gover­nants dels Estats Units, la Xina, el Bra­sil i altres països reti­cents a mirar de cara el pro­blema. L’exem­ple més engres­ca­dor a hores d’ara és la Unió Euro­pea, el pri­mer bloc inter­na­ci­o­nal que ha posat data (el 2050) per des­car­bo­nit­zar la seva eco­no­mia, posar fi a les emis­si­ons con­ta­mi­nants i asso­lir la neu­tra­li­tat climàtica. La cimera de Madrid ha estat dece­be­dora. I no obs­tant, alguna cosa es comença a moure.