Una cimera agònica i insuficient
La Cimera del Clima celebrada a Madrid ha ofert la imatge desconcertant d’un món malalt que amb prou feines comença a prendre consciència de les letals conseqüències de la seva malaltia i encara no és capaç de fer el que cal per frenar-la. La pròrroga, les corredisses i les negociacions maratonianes de les últimes hores han propiciat un agònic acord, positiu pel que fa als avenços col·laterals, però decebedor en el que és essencial: el compromís global i efectiu dels governs que permeti reduir les emissions que, ja ara, estan provocant l’emergència climàtica. Si una cosa ha quedat evidenciada en aquesta cimera és la fractura existent entre el que la ciència constata, que és la velocitat creixent de la degradació del planeta i la urgència d’una actuació contundent per aturar aquesta dinàmica autodestructiva, i el grau de compromís efectiu amb aquesta resposta que els diferents governs i els interessos econòmics que gestionen estan disposats a consensuar.
El got, però, no està buit del tot. La cimera, la mobilització juvenil, la feina de les ONG i de Nacions Unides han posat la qüestió al centre del debat públic, apel·lant i avançant en la conscienciació dels ciutadans de tot el món. I la pressió social és, en definitiva, el que ha d’acabar arrossegant –o empenyent– els governants dels Estats Units, la Xina, el Brasil i altres països reticents a mirar de cara el problema. L’exemple més engrescador a hores d’ara és la Unió Europea, el primer bloc internacional que ha posat data (el 2050) per descarbonitzar la seva economia, posar fi a les emissions contaminants i assolir la neutralitat climàtica. La cimera de Madrid ha estat decebedora. I no obstant, alguna cosa es comença a moure.