El desig de venjança del Suprem

L’amenaça que ha proferit el Tribunal Suprem contra els funcionaris de les presons catalanes per evitar que els presos polítics que podien sortir en aplicació de l’article 100.2 es puguin confinar temporalment a casa seva és una mostra més del desig de venjança amb què ha actuat des del primer moment el més alt tribunal espanyol. No podem pas dir que ens sorprengui, perquè l’acarnissament contra els pacífics líders independentistes ha estat el segell que ha marcat l’actuació de l’alta instància judicial, només superada, en aquest aspecte, pel ministeri fiscal. Tampoc es van quedar enrere l’instructor, Pablo Llarena, i la magistrada Carmen Lamela, ascendida després de l’Audiencia Nacional al Tribunal Suprem.

Però el fet que no sigui sorprenent no implica que no sigui extremadament greu. Ho és. És inconcebible que en un estat que es diu de dret un tribunal, i molt més el tribunal d’última instància, enviï amenaces als funcionaris a través de notes de premsa. Més que això. Un pronunciament a la prèvia com aquest té fins i tot connotacions delictives. Suposa, entre d’altres barbaritats, aplicar el Codi Penal de l’enemic des d’una situació de poder contra el qual ja no es pot recórrer, rebentar la separació de poders i fer una suposada justícia a la prèvia discriminant alguns presos per motius polítics. Perquè no oblidem que la proposta de confinament a casa és per a tots els presos que poden sortir arran del ja famós 100.2 –un centenar a Catalunya– i l’amenaça del Suprem només es refereix als condemnats per l’1-O. La discriminació és evident, com ho és l’ús de mètodes impropis, predemocràtics, del màxim tribunal de justícia de l’Estat. La intimidació no hauria de quedar impune.