El ‘pic’ de la crisi
Els dies acumulats de pandèmia, de creixements exponencials de les morts i els contagis, i de confinament justifiquen la urgència de trobar llum al final del túnel, però alhora desqualifiquen qualsevol intent de desviar el focus de la realitat que estem vivint, de la seva gravetat, la seva cruesa i de la insuficiència de previsió, recursos i gestió que despulla dia a dia. Segurament és humà i políticament convenient concentrar-se en l’arribada del punt d’inflexió d’aquesta crisi sanitària, el famós pic de contagis, com feia ahir el ministre de Sanitat, però el més important continuen sent els més de deu mil morts a tot l’Estat i els que encara haurem de lamentar.
La realitat avui és dramàtica, i això no es pot disfressar per respecte a uns ciutadans que majoritàriament estan entomant aquesta crisi amb astorament i estoïcisme a parts iguals. Les UCI a Catalunya estan al límit malgrat l’esforç d’haver-ne triplicat la capacitat, la no disposició dels tests obliga a considerar una xifra de contagiats molt més alta de la que se certifica cada dia, la indefensió dels avis a les residències és inacceptable, la falta de personal sanitari és una emergència, el material urgent promès des de Madrid no hi és ni s’hi pot comptar, i el confinament va per llarg.
El desbordament és, doncs, evident i, en aquesta situació greu, la transparència és una obligació exigible als governants, i l’autocrítica, un deure, que ahir va insinuar el president Torra a propòsit de la informació sobre l’afectació dels geriàtrics, però que encara no hem vist ni sentit practicar a cap responsable del gabinet de crisi des que va assumir el comandament únic. Caldrà esperar que la facin o que els obliguin a fer-la, perquè si la societat no és capaç d’extreure’n les lliçons adequades, és només qüestió de temps que el drama es torni a repetir.