La llei de l’embut

El curtcircuit que la pandèmia del coronavirus ha provocat en l’economia ha obligat el govern espanyol a decretar un paquet de mesures per pal·liar-ne els efectes, donant suport a empreses i treballadors i autònoms amb prestacions econòmiques, moratòries o suspensions en el pagament d’impostos i quotes socials o simplificació de tràmits laborals. La pertinència i la bondat d’aquestes mesures, però, estan quedant en dubte davant l’embut burocràtic que han generat, que ha impedit en molts casos que els ajuts anunciats compleixin la seva funció.

La falta de planificació de les mesures, del seu desenvolupament i de la seva aplicació efectiva ha fet que hi hagi un desajustament important entre l’ofensiva d’ajuts que el govern espanyol ha anunciat a so de bombo i plateret en les compareixences públiques del president Pedro Sánchez i dels seus ministres i les grans dificultats per obtenir aquests ajuts, ja sigui per incapacitat d’absorbir el gran volum de demandes generat, per falta de la informació necessària, o bé per inseguretat jurídica, com és el cas dels milers d’ERTO validats per silenci administratiu però sense una autorització expressa.

La situació sobrevinguda arran de la pandèmia té una dimensió i una complexitat que fan aconsellable aplicar una dosi de comprensió a l’hora de fer balanços. No obstant, cal recordar que és el mateix govern espanyol qui ha contribuït directament a generar aquest embut, per la imprevisió i precipitació d’algunes mesures, així com per la decisió nefasta de concentrar les competències i les decisions per fer front a aquesta crisi. Per tant, correspon al mateix govern espanyol assumir els errors i fer el que calgui perquè tots els ajuts promesos arribin als seus destinataris abans que la solució acabi sent pitjor que el problema.