La renda mínima d’Iglesias
La confusió generada al voltant de la pròxima entrada en vigor de la renda mínima vital revela una nova fricció entre les dues ànimes del govern de coalició del PSOE i Podem a l’Estat espanyol. La formació de Pablo Iglesias apadrina la creació d’aquesta prestació en el pacte de govern i la crisi del coronavirus li ha donat un argument per accelerar el projecte i anotar-se un èxit en el marc d’una crisi gestionada per Pedro Sánchez i quatre ministres del PSOE. Però el ministre de Seguretat Social –també socialista– no té el mateix interès en aquesta acceleració, i l’estudi de l’aplicació del projecte i el seu cost final són la seva coartada per alentir-lo, de manera que els últims dies la presentació de la mesura i la seva possible entrada en vigor el mes de maig han estat anunciades, desmentides i malgrat tot celebrades pel mateix vicepresident Iglesias a títol personal a les xarxes i la televisió.
No és el primer episodi ni sembla que hagi de ser l’últim d’aquesta relació divergent entre els dos partits que formen el govern espanyol. El mes passat el ministre de Justícia ja va frenar i esmenar públicament la llei de llibertat sexual o del “només sí és sí”, projecte estel·lar de la ministra d’Igualtat, Irene Montero. I fa uns dies el portaveu de Podem al Congrés, Jaume Asens, va obrir una escletxa pública en l’estratègia del govern espanyol d’aixecar el confinament estricte aquesta setmana. La discrepància i el debat intern són inherents als governs de coalició i fins i tot poden ser enriquidors per a l’acció de govern, però ventilar en públic les diferències de manera reiterada i, a vegades, amb un to gens amable no només no beneficia l’acció del govern, sinó que mina la seva credibilitat, posa en dubte la seva cohesió i transmet una imatge d’inestabilitat.
